Les notes a llapis porten data de fa dos anys

Abans: l'Ainhoa, restauradora a Osca, va portar a Sabiñánigo un llibre que consta destruït. Allà les actes es firmen per pes, no per títols.

Dos-cents cinc. L'Ainhoa Cortabarria, restauradora de la Biblioteca Provincial d'Osca, s'ha refet el número al dors de la mà amb retolador nou, més gran que ahir, i ha tornat al carro tres a les vuit i quart. Nou títols verificats abans de les deu. Va bé de ritme i no està pensant en cap d'ells.

Està pensant en el 215, que continua embolicat en paper de seda dins de la bossa, sota la taula, perquè no s'atreveix a deixar-lo al prestatge d'incidències.

A mig matí puja a catalogació amb la pregunta que s'ha fet a la N-330, a la tornada: si ningú no va treure mai aquell llibre, qui el va corregir a llapis el 2036?

La Miren Zaldúa, catalogadora de la casa des de fa trenta-un anys, té dues pantalles, una tassa amb l'escut de la Diputació i el costum d'escoltar les preguntes senceres abans de contestar.

—El préstec el tens en dos llocs —diu—. I tots dos es miren en cinc minuts.

El primer és el sistema. La biblioteca va migrar a fitxer electrònic el 1998, i des d'aleshores cada sortida deixa un registre amb data, codi de lector i devolució. La Miren tecleja la signatura del 215. La pantalla contesta amb una taula de quatre columnes i cap fila.

—Zero —diu l'Ainhoa.

—Zero des del noranta-vuit.

El segon lloc és de paper. La Miren agafa el volum amb les dues mans, l'obre per la contracoberta i desenganxa amb l'ungla la cantonada d'un sobre de cartolina enganxat allà des que es va relligar. A dins hi ha un full rectangular amb caselles per a segells de tinta. Està segellat nou vegades. L'últim diu 14 de maig de 1996.

—Fins al noranta-sis el va treure gent —diu la Miren—. Nou vegades en vint-i-dos anys, que per a un llibre de regadiu no està gens malament. I després es va acabar.

L'Ainhoa mira els nou segells. Estan atapeïts entre 1974 i 1983, l'un darrere l'altre, i després hi ha un salt de tretze anys fins a l'últim. La Miren l'hi explica sense donar-hi importància: el canal de la Hoya es va acabar el vuitanta-dos, i amb el canal acabat es van acabar els enginyers que venien a llegir com es regava abans.

—I després es va acabar.

L'Ainhoa fa el compte en veu alta, per sentir-lo: quaranta-dos anys en què aquell exemplar no ha sortit per la porta.

La Miren la corregeix, i la correcció és pitjor.

—No ha sortit i tampoc no l'ha consultat ningú. Això és un altre fitxer.

Li ensenya el tercer. Els fons del dipòsit tancat no es presten: es consulten a la sala d'investigadors, i per a això cal omplir una papereta amb el nom, el número de carnet i la signatura. Les paperetes es guarden totes. Des del 2011 s'escanegen.

La Miren filtra per signatura. La pantalla triga uns segons, perquè són gairebé dues-centes mil paperetes, i torna a contestar amb una taula buida.

—El 215 va entrar al dipòsit tancat el 1998, quan es va fer la reserva de fons local —diu—. Des d'aquell dia no ha estat damunt d'una taula d'aquesta casa. Ni una sola vegada.

—I qui baixa al dipòsit?

—Personal de la casa, amb clau i amb comanda de treball. —La Miren aixeca les dues mans, com qui torna un paquet que no ha demanat—. Però això ja no és el meu fitxer. El dipòsit el porta sala. I sala és en Fabián.

L'Ainhoa torna a la pàgina 148. La lletra petita i molt inclinada, el traç del grafit net, sense fregadís, i la data enganxada al tall: 12-XI-2036. Algú va tenir aquest llibre al davant durant hores, ratllant paraules i escrivint a sobre, dos anys abans d'aquest matí.

I no va ser aquí.

La porta s'obre sense que ningú truqui. En Fabián Oyarzun, cap de sala i responsable de l'espurgada, entra amb un llistat grapat i no s'asseu.

—Dos-cents cinc —diu—. Te'n queden dos-cents cinc i el 30 tens els camions a baix. Ahir en vas verificar dotze. Avui en portes nou.

—Avui en porto nou perquè he pujat aquí.

—Ja sé que has pujat aquí. —Deixa el llistat damunt del teclat de la Miren—. L'acta de sortida del lot la firmo jo. Si el dia 30 falta un títol per comprovar, el que ha certificat que estava tot comprovat sóc jo.

—I si el llistat està malament?

—Doncs també el firmo jo. És exactament el que estic intentant explicar-te.

Se'n va. La Miren espera que la porta encaixi, assenyala amb dos dits la taula buida de les paperetes i ho diu amb la mateixa veu tranquil·la amb què ha dit tota la resta, que és el que fa que a l'Ainhoa se li posi el pèl del braç de punta:

—Aquest llibre no ha sortit d'aquí des del 1998 i ningú no l'ha demanat mai a la sala. Les notes del trenta-sis no es van escriure dins d'aquesta casa. Així que digue'm tu on va ser.