Un carter va tardar 93.000 hores a fer-se un palau

L'abril de 1879, el carter rural Ferdinand Cheval va ensopegar amb una pedra en un camí d'Hauterives, un poble de la Droma, al sud-est de França, i l'endemà va tornar a buscar-la.

Tenia quaranta-tres anys i una ronda de repartiment de més de trenta quilòmetres diaris, a peu, entre masies. Des d'aquell matí el repartiment va ser també una recol·lecta. Pedres de formes impossibles, còdols del riu, closques calcificades dels barrancs. Primer se les enduia a les butxaques. Després en un cabàs a l'espatlla. Al final va comprar un carretó, i aquell carretó encara és avui dins del palau, guardat en un buit fet a la seva mida.

Perquè el que va fer amb aquelles pedres no va ser una paret ni un banc. Va ser un palau.

El Palais Idéal —el Palau Ideal— és al jardí de casa seva i no el va dissenyar ningú. No hi ha plànol, no hi ha arquitecte, no hi ha constructor, no hi ha ni un sol dia d'escola tècnica al darrere: hi ha un carter que pastava calç i morter, armava amb filferro el que anava aixecant i copiava, de postals i de revistes il·lustrades, temples que no havia vist mai. Hi ha torres, galeries, animals, un temple hindú, un sepulcre egipci, escales que pugen a llocs que no porten enlloc i frases que ell mateix va tallar a la paret. El 1969, el ministre de Cultura francès André Malraux el va classificar monument històric i va dir que era l'únic representant de l'art naïf en arquitectura.

Una de les frases de la paret és la seva pròpia comptabilitat: «10.000 jornades, 93.000 hores, 33 anys de proves».

Deu mil jornades equivalen a vint-i-set anys treballant tots els dies de l'any sense faltar-ne cap. I noranta-tres mil hores repartides entre aquelles deu mil jornades surten a més de nou hores per dia, nou hores que anaven per damunt dels trenta quilòmetres de repartiment, que era la feina amb què menjava.

Va començar el 1879 i el va donar per acabat el 1912, amb setanta-sis anys.

I llavors li quedava un assumpte sense resoldre. Volia que l'enterressin dins del palau, i fins i tot tenia decidit el lloc: un sepulcre egipci al mateix edifici. Va demanar l'autorització i no li van donar.

Així que als setanta-vuit anys va tornar a agafar el carretó, aquesta vegada al cementiri del poble, i es va construir ell mateix la tomba: vuit anys més de pedres, acabada el 1922. Va morir el 19 d'agost de 1924, als vuitanta-vuit, i el van enterrar a dins.