Què va baixar del llac Nyos i va matar 1.746 veïns?

Agost del 1984

Trenta-set persones van morir a prop del llac Monoun, al Camerun. Els cossos van aparèixer al costat d'una carretera i no tenien les lesions que hauria deixat una explosió.

Una hipòtesi va assenyalar el diòxid de carboni acumulat al llac. Costava acceptar que un llac pogués deixar anar prou gas per matar fora de les seves vores, i no es va imposar.

21 d'agost del 1986, de nit

Les famílies de Nyos, Cha, Subum i Fang es van ficar al llit al voltant del llac Nyos. Unes hores després, pobles sencers havien deixat de respondre.

Les cases continuaven dretes. No hi havia foc, ni riuada, ni cap cràter nou travessant els camins.

En Joseph Nkwain era amb la seva família. Va explicar després que va sentir que la seva filla respirava malament, que va voler arribar fins al seu llit i que va perdre el coneixement abans d'arribar-hi.

A fora, allò avançava arran de terra. Va entrar a les cases baixes, va seguir els desnivells i va baixar per les valls. Gairebé tots els morts estaven dormint.

22 d'agost del 1986

Els primers a entrar als llogarets van ser els veïns dels pobles del voltant, que van arribar a recollir i enterrar cossos. Els equips formals d'intervenció van sortir cap a la zona l'endemà.

Els qui van sobreviure s'havien despertat hores després, marejats i sense forces. Els qui dormien a dalt van tenir més sort, i també es va salvar gent que era dreta en un turó quan el corrent va passar per sota.

Van trobar bestiar immòbil, veïns caiguts i mosques mortes. Aquest últim detall era el més estrany: allò havia arribat fins als insectes i no havia trencat cap porta.

Diversos supervivents van parlar d'olor d'ou podrit o de pólvora. El diòxid de carboni no fa olor. D'on sortia aquella olor es va discutir durant anys: l'informe del 1987 va apuntar a una percepció provocada per concentracions altíssimes de CO2, i treballs posteriors van rebutjar aquesta explicació. Continua sense tancar-se.

El recompte va acabar en unes 1.746 persones i uns 3.500 caps de bestiar, repartits entre els quatre pobles. No eren tots a la mateixa distància de l'aigua: allò havia sortit de la conca i havia viatjat seguint el terreny.

Les primeres hipòtesis

Una erupció volcànica semblava la resposta immediata: el llac ocupa un cràter i a sota hi ha activitat magmàtica.

Però no va aparèixer cendra recent, els cossos no tenien cremades, les cases no havien caigut i la vegetació no mostrava el dany per calor que deixa una erupció. El que continuava intacte era tot: les cuines, els llits, les tanques.

També va circular la idea d'una arma. Tampoc encaixava: no hi havia restes d'explosiu, ni impactes, ni una zona de detonació des de la qual reconstruir un atac.

Calia mirar l'escenari menys espectacular. El llac continuava allà.

El llac

L'aigua havia canviat de color. Abans es veia blava; ara tenia un to vermell ferruginós. Això indicava que aigua profunda, carregada de ferro, havia pujat fins a la superfície i s'havia oxidat en tocar l'aire.

Prop de la vora, diversos arbres jeien tombats en la mateixa direcció. Alguna cosa havia desplaçat aigua amb molta força.

Equips camerunesos, francesos i estatunidencs van començar a estudiar l'aigua per capes, baixant instruments cap al fons en lloc de conformar-se amb la superfície. La diferència entre dalt i baix era la clau: com més fondària, més gas dissolt.

Mesurar-ho no era trivial. En pujar una mostra d'aigua profunda a la superfície, la mateixa ampolla es converteix en l'experiment: la pressió cau pel camí i el gas comença a sortir abans d'arribar a dalt. L'instrument havia de baixar fins al gas.

El llac té uns 200 metres de fons. A sota, el magma allibera diòxid de carboni, que es filtra cap a l'aigua profunda sense necessitat de cap erupció de lava.

El mecanisme

Al fons, la pressió de tota la columna d'aigua manté aquest gas dissolt. El llac és una ampolla de gasosa de 200 metres d'alt: mentre la pressió aguanta, el gas cap dins del líquid. Quan la pressió baixa, surten bombolles.

A Nyos, l'aigua profunda feia molt de temps que rebia CO2. No calia que el llac bullís ni que el volcà explotés aquella nit. N'hi havia prou que una part d'aquella aigua saturada comencés a pujar.

El desencadenant exacte no es va arribar a establir: podia ser un despreniment, un refredament de la superfície, una pluja forta o una barreja de coses.

El que va venir després sí que es va poder reconstruir. En pujar, l'aigua suportava menys pressió i deixava anar bombolles. Les bombolles alleugerien la barreja, que pujava més de pressa. Aquell moviment arrossegava més aigua carregada del fons, que perdia pressió, deixava anar més bombolles i accelerava un altre cop.

La reacció es va alimentar a si mateixa.

En poques hores va sortir del llac una quantitat enorme de diòxid de carboni. El fenomen té nom: erupció límnica. No expulsa lava; buida de cop el gas acumulat a les capes profundes.

El recorregut

El CO2 és més dens que l'aire. En sobrepassar la vora del cràter, el núvol no va pujar ni es va dispersar: va caure cap a les zones baixes, va entrar a les valls i va avançar arran de terra a una velocitat estimada d'entre 20 i 50 quilòmetres per hora.

On es va acumular, va desplaçar l'aire respirable a l'altura d'un cos estirat. Una persona adormida podia perdre el coneixement sense arribar a aixecar-se. Qui era més amunt quedava fora de la part més concentrada.

Els animals pasturen i dormen arran de terra. D'aquí els 3.500 caps, i les mosques.

Això explica també per què se'n va salvar un i el del costat no. En una mateixa casa es va salvar qui dormia a les golfes i va morir qui dormia a baix. Hi va haver gent que va aguantar dreta i va perdre el coneixement en ajupir-se. I els qui van tirar costa amunt, cap als tossals, van sortir del núvol en pocs minuts; els qui van córrer pel camí, que va pel fons de la vall, van córrer a dins.

L'altre problema

En estudiar la conca va aparèixer un perill que no tenia res a veure amb el gas. L'aigua del llac la subjecta una paret natural de roca volcànica poc compacta, i aquesta paret s'estava erosionant. Si hagués cedit, s'haurien buidat de cop milions de metres cúbics vall avall, cap als pobles de la ruta fins a Nigèria. Aquell risc es va atacar a part: cap al 2013 van injectar ciment a la roca i hi van posar al damunt una llosa de formigó per frenar l'erosió. Avui es dóna per conjurat.

Els anys següents

Monoun va deixar de semblar una anomalia: dos llacs de cràter camerunesos havien acumulat CO2 en fondària i l'havien deixat anar de cop. La pregunta va passar a ser quant gas quedava dins de Nyos i si es podia tornar a carregar.

Treure'l tot d'un cop podia desestabilitzar l'aigua; deixar-lo quiet mantenia el perill. Calia alliberar-lo a poc a poc.

En Michel Halbwachs, físic i enginyer de la Universitat de Savoia, i en Jean Grangeon van demostrar com fer-ho amb un tub vertical.

2001

El primer tub de desgasificació va començar a funcionar al llac Nyos. Baixava fins a l'aigua profunda i carregada de CO2. En arrencar el bombeig, aquella aigua pujava; pel camí perdia pressió i el gas formava bombolles; la barreja s'alleugeria i guanyava velocitat fins a sortir per dalt convertida en un sortidor.

I un cop arrencat, continuava sol: el mateix gas en escapar-se mantenia la columna en marxa, sense necessitat de bombar des del fons.

2011

Es van instal·lar dos tubs més. El magma continua a sota aportant diòxid de carboni; els tubs només impedeixen que es torni a acumular fins al nivell que tenia el 1986.

Els supervivents dels quatre pobles van ser evacuats a campaments i molts van trigar anys a poder tornar. La vall es va repoblar a poc a poc, i no sempre amb la mateixa gent.

El testimoni

En Joseph Nkwain va sobreviure. Del seu relat d'aquella nit va quedar aquesta frase: «No podia parlar».