Margen
Abans: la Casilda va trobar la clàusula: els bitllets de 1998 no es van fer servir, ni es van reemborsar, ni es van anul·lar, o sigui que continuen sent vàlids.
Queda una nit. A un quart de dotze del dia 31, l’andana de Ribadeña tenia més gent que en els onze anys que l’Olalla Berruezo portava de revisora del 803.
La Casilda Trigo, cap d’estació, havia tret dos bancs a la via i comptava en veu alta. Seixanta-sis. N’havien confirmat seixanta-un; els altres cinc se’n van assabentar per un cunyat, per una perruqueria i pel bar de Corrales, i es van presentar sense avisar.
L’Amelia Sanchís, mestra jubilada de Ribadeña, va arribar amb la capsa de sabates sota el braç i la va deixar damunt d’un banc.
—Vuitanta-vuit —va dir—. Els dels seixanta-sis que hi són i els altres vint-i-dos.
—Vint-i-dos no viatjaran —va dir l’Olalla.
—Vint-i-dos no vindran. És diferent.
L’Olalla feia dotze nits que pujava passatgers d’un en un i encara no havia preguntat l’única cosa que li importava. Ho va preguntar amb l’andana plena, que va resultar ser el pitjor lloc i l’únic possible.
—Podies haver trucat als vuitanta-set el primer dia.
—Podia —va dir l’Amelia—. I ho hauries hagut de decidir de cop, davant de vuitanta-set persones, amb en Mardones al telèfon i l’expedient ja escrit. Hauries dit que no. Qualsevol amb un sou hauria dit que no.
—I per què ple? Amb un n’hi havia prou per demostrar el que volies demostrar.
—Perquè el 14 de novembre de 1998 aquesta línia la van salvar vuitanta-set signatures i un viatge que no es va arribar a fer. Van comprar un tren i els van donar un autocar. Jo els vaig dir, en aquesta andana, que aquell viatge es faria algun dia. —L’Amelia es va asseure—. Fa vint-i-vuit anys que soc l’única que s’ho creia.
La Puri Berruezo, cosidora jubilada i signatura número quatre, va treure de la capsa el sobre que duia una ratlla blava i el va posar damunt de la pila.
—El vuitanta-vuit no era de ningú de la llista.
—Era d’una nena de nou anys que no podia signar una petició —va dir l’Amelia—. Li vaig ratllar el nom jo, amb aquest mateix bolígraf, perquè la Confederació no em tirés les vuitanta-set signatures per una menor. I després li vaig comprar el bitllet, perquè ratllar algú d’una llista i deixar-lo fora del viatge són dues coses diferents.
En Fermín Aizpún, maquinista del 803 i jubilat a partir de l’endemà, va treure el cap per la finestra de la cabina.
—Surto a les 00:12. Obro a Vallonga a les 00:41. Fa tres mil vuit-centes quaranta-dues nits que ho dic.
En Serafín Mardones, cap de servei de l’operadora, va aparèixer a dos quarts de dotze amb una carpeta i sense corbata, que era la seva manera de venir en son de pau. La Casilda li va posar al davant el suplement de 1997 obert per l’article disset i el registre de caixa del 14 de novembre amb els seus tres zeros.
—Si pugen amb títol vàlid, no porto passatgers irregulars —va dir l’Olalla—. Porto passatgers.
En Mardones va llegir dues vegades la clàusula, va mirar l’andana i va tornar a la carpeta.
—L’expedient és del dia 31 —va dir—. Avui és 31 fins a les dotze de la nit. Surti a les 00:12 i ja serà dia 1.
—Això no ho posa cap manual.
—Tampoc posa que a un cap de servei li hagi d’agradar la seva feina.
Es va quedar a l’andana, que era l’única cosa que podia fer sense signar res.
El problema no era legal: era de ferro. Un bitllet de cartolina no val fins que es pica, i a tota la línia quedava una sola picadora, la de l’Olalla, que mossega un osca cada vegada i s’ha d’estrènyer amb les dues mans. Vuitanta-vuit osques entre Ribadeña i Puente Alcor. Seixanta-quatre minuts.
Va començar al primer vagó amb el rellotge a la vista. Cada passatger li donava la seva cartolina taronja, ella la girava amb la data amunt, estrenyia i la hi tornava. Ningú no es va guardar el bitllet: els seixanta-sis van viatjar amb la cartolina a la mà, com es porta una entrada a la porta d’un teatre.
A Sotoclaro hi van pujar dues filles d’un signant de 1998 que havia mort al gener, amb el bitllet del seu pare dins d’un sobre. A Vallonga, on el baixador fa des del 2011 que està tancat i en Fermín para igualment, no hi va pujar ningú: aquella parada ja no feia falta.
A l’altura d’Ermua del Río, la Puri va anar repartint pel passadís els vint-i-dos bitllets dels qui no havien vingut, un per seient buit, i es va tornar a asseure. La Casilda anotava al comunicat de circulació, amb la lletra que a en Fermín li semblava il·legible des del 2006, el nombre de títols validats.
A les 01:33, sis minuts abans de Puente Alcor, a l’Olalla en quedaven catorze.
L’Amelia no li va donar el seu fins al final. El va treure de la butxaca de l’abric, no de la capsa, i el va deixar al palmell de l’Olalla amb el revers cap amunt, on una lletra de mestra havia escrit vint-i-vuit anys abans un nom i una edat.
L’Olalla els va picar un per un, i l’últim, el que l’Amelia havia guardat vint-i-vuit anys per a una nena de nou, se’l va picar a ella mateixa.