Ningú no guanya més per triar el seu número

Triar el teu número no canvia el sorteig, i el 1975 es va mesurar l'única cosa que sí que canvia: què creus que val la teva butlleta. La psicòloga Ellen Langer va organitzar una rifa en dues empreses. Cada empleat pagava un dòlar per un cromo de futbol americà i el cromo premiat s'enduia tot el pot; a la meitat dels participants els va deixar triar el seu i a l'altra meitat l'hi va donar ella. Després va passar per les taules, abans del sorteig, i va preguntar a cadascú per quant el vendria.

Els qui havien triat van demanar una mitjana de 8,67 dòlars. Els qui l'havien rebut de la seva mà van demanar 1,96. Més de quatre vegades més pel mateix tros de cartró i per la mateixa probabilitat exacta.

Langer ho va anomenar il·lusió de control: quan una situació porta els gestos d'una decisió —triar, tocar, competir, pensar-hi molt—, la tractem com a pròpia tot i que el resultat ja estigui sortejat. Per això costa tant canviar la combinació de sempre, i per això el jugador que tria la taula aposta més fort que el qui s'asseu on li assenyalen.

Demà, abans d'una cosa que t'importi, parteix un full en dues columnes: a l'esquerra el que decideixes tu de veritat —el preu, el termini, quant hi poses, quan te'n surts—; a la dreta el que no decideix ningú. Si l'esquerra no té res escrit, tanca el full i no hi posis diners.