MargenAl menjador de l'àvia hi ha un quadre antic: una taula llarga amb la família menjant, pintat per un oncle besavi amb més paciència que talent.
Jo sempre comptava sis cadires. Ho recordo perquè de petita m'asseia a copiar-lo: sis cadires, cinc cares, un gos a sota.
Al funeral de l'avi, mentre la casa s'omplia de gent i de cafè, m'hi vaig tornar a fixar.
Set cadires. Sis cares.
—Àvia, el quadre...
—És que el pintor era molt detallista —em va tallar, sense mirar-lo, servint cafè amb el pols ferm de qui porta anys sense mirar una paret sencera de casa seva.
Han passat els anys. Va morir la tia Carmen: vaig comptar vuit cadires. Va morir el seu marit: nou. El quadre s'ho manega perquè ningú més no ho noti; les cadires noves surten sempre una mica en penombra, com acabades de portar d'una altra habitació.
Ahir vam enterrar l'àvia. Avui he entrat al menjador amb el cor a la boca, i he comptat.
Deu cadires. Nou cares. I a la capçalera, per primera vegada en un segle, hi ha algú servint la sopa: una dona amb el pols ferm, que per fi mira de cara.