Sis segons d'una cara B del 1969 són a milers de temes

El meu company de pis em va posar el mateix tros de bateria en cinc temes seguits, de cinc dècades diferents, i em va preguntar de qui era. Eren sis segons de la cara B d'un single del 1969 que gairebé ningú no es molestava a escoltar, i avui són a milers de cançons: drum and bass, jungle, hip hop, remixos accelerats de TikTok. Els va tocar Gregory Coleman, que va morir el 2006 sense haver-ne cobrat res.

Li vaig dir que ni idea. Em vaig passar la nit buscant-ho. Es diu l'«Amen break».

Coleman era el bateria de The Winstons, una banda de soul de Washington. El 1969 van treure un single amb dues cares. La bona, «Color Him Father», la va escriure el cantant, Richard Spencer, i va guanyar un Grammy el 1970. L'altra cara, «Amen, Brother», era una versió d'un gòspel, i gairebé ningú no girava el disc per escoltar-la. A mitja cançó la banda calla i Coleman es queda sol quatre compassos. Sis segons, fa o no fa.

A finals dels vuitanta, els productors de hip hop van començar a tallar trossets de discos vells amb samplers i a posar-los en bucle. Algú va trobar aquells sis segons. Després, als noranta, la gent del jungle d'Anglaterra els va accelerar fins que sonaven a persecució. I d'aquí van passar a anuncis, sèries i videojocs.

És com si el bloc de terra del Minecraft sortís en mil jocs i qui el va dibuixar no aparegués als crèdits de cap.

La cançó era de Spencer, no de Coleman. Però ni l'un ni l'altre no van cobrar mai res per totes aquelles cançons que feien servir el seu tros. Spencer va explicar que se'n va assabentar tardíssim, quan ja no hi havia gaire res a reclamar. Segons els que després van muntar una col·lecta per internet, Coleman va morir arruïnat i sense casa.

Aquella col·lecta va arribar el 2015. Dos DJ britànics, Martyn Webster i Steve Theobald, van obrir una pàgina perquè la gent que havia guanyat diners amb l'Amen hi posés alguna cosa, encara que fos un gest. Van reunir 24.000 lliures. Els diners van anar a parar a Spencer: Coleman feia nou anys que era mort.

Per a mi, 24.000 lliures pel tros de música més utilitzat del planeta són una propina, i a més van arribar tard per al que el va tocar.

L'endemà li ho vaig explicar al meu company i només es va quedar amb una cosa. «Color Him Father», la del Grammy, ja gairebé no la posa ningú. La que sona pertot arreu és l'altra cara.