Margen
El mirall del rebedor anava un segon tard. La Marta ho va descobrir un dimarts, en penjar-se la bossa: el seu reflex encara tenia els braços avall un instant de més, com un doblatge mal ajustat. Ho va comprovar amb gestos bruscos, encenent el llum, saludant-se molt de pressa. Sempre aquell segon de cortesia.
S'hi va acostumar, com una s'acostuma a les goteres i als veïns. Fins i tot li va agafar afecte: sortir de casa era deixar algú quedant-se.
Un matí de boira, el reflex es va ajustar el coll de l'abric abans que a ella se li acudís tocar-se'l. Després es va aturar, la va mirar i es va palpar la butxaca esquerra, dues vegades, a poc a poc.
La Marta va trobar les claus a la calaixera, on no les deixava mai. Quan va tancar la porta va sentir, a dins, el clic de l'interruptor que ella no havia apagat.
Des d'aleshores no s'acomiada en sortir. Li dona les gràcies.