Margen
El mar no guarda res: tot ho torna a deshora, la fusta, la sabata, la promesa.
Li lliures una carta i te la porta de tornada sense sobre, sense remitent, feta una sal que crema als llavis.
Així volia jo oblidar-te: llançant-te a l'aigua com es llança una pedra per mesurar-ne la fondària.
Però el mar no guarda res. Cada matí despuntes a la vora, intacte, tossut, amb algues als cabells i aquesta manera teva de brillar quan ja no hauries.
He après, doncs, a no demanar oblit al que només sap tornar.