Margen
La ciutat no em mira, em gira l'esquena ampla de les seves grues i continua carregant el que ningú no ha demanat.
Als semàfors la gent aprèn a esperar sense resar, cadascú amb la seva pressa doblegada a la butxaca.
Hi ha un home que escombra la mateixa cantonada des d'abans que jo tingués nom. Escombra la llum, escombra les hores, deixa l'asfalt net de futur.
Jo camino contra el vent dels cotxes i compto les finestres enceses: cadascuna és algú que tampoc no pot dormir i que fa del seu insomni un petit estel domèstic.
La ciutat no em mira, però em sosté com se sosté allò que ja no es pregunta per què segueix dret.