MargenMai no vaig veure el veí de dalt, però cada nit sentia les seves passes creuar el sostre d'una banda a l'altra, lentes, com qui amida una habitació que no s'acaba.
Li vaig deixar notes sota la porta. Li vaig demanar, amb tota l'educació de l'insomni, que caminés més a poc a poc. Mai no va contestar, però les passes es van tornar més suaus, gairebé tendres, com si algú hagués après a compadir-se de mi.
La nit que vaig deixar de sentir-les vaig pujar les escales per primera vegada. La porta de dalt era oberta. A dins no hi havia mobles, ni pols, ni finestres. Només el meu propi sostre vist des de l'altra banda i, a terra, escrites amb guix, totes les notes que jo havia lliscat sota la porta.
Llavors vaig entendre que feia setmanes que vivia a l'última planta d'un edifici d'una sola.