La llum o la veu

La veu pujava pel buit de l’escala com puja l’aigua en un vaixell que s’enfonsa: sense pressa i sense remei.

L’Una tenia la mà a l’interruptor del llanternell. Dos gestos possibles, un cap amunt i un altre cap avall. Encendre era complir setanta anys de jurament: que mentre el far girés, cap vaixell no confondria la roca amb el port. Apagar era obrir-li la porta al que ja gairebé trepitjava l’últim escaló.

—No l’apagaré —va dir l’Una, i aquest cop la veu no li va tremolar.

—Ho sé —va contestar l’altra, molt a prop ja, gairebé amb tendresa—. Sempre tries la llum. Per això et vaig triar a tu.

Va encendre. El feix va saltar sobre el mar negre com un fuetada blanca. Quan es va girar, la cambra del llanternell era buida: ningú a la porta, ningú a l’escala. Només, damunt la taula, el quadern de guàrdia obert per una pàgina amb la data d’aquesta mateixa nit. I la lletra que l’omplia, atapeïda i tremolosa, era la seva.