Remigio posa el polze sis vegades i la màquina diu que no

14 d'abril. Finestreta 4.

—Una altra vegada, don Remigio. El polze dret, pla, sense prémer.

Remigio Cuéllar, enlluidor, seixanta-quatre anys, recolza el dit al vidre del lector per sisena vegada i el terminal torna a treure el mateix avís: QUALITAT INSUFICIENT. 2 DITS VÀLIDS DE 4. Li he mirat la mà amb cura. No té cicatrius ni ferides: té els tous dels dits llisos, sense un sol solc. Quaranta-un anys de calç i de guix l'hi han llimat igual que el paper de vidre llima una post. Riu i diu que en el ram allò ho anomenen mà de seda, i que a ell sempre li va semblar un afalac.

Li he provat el truc de la glicerina, el de l'aigua tèbia i el de bufar-li damunt del dit. Dos de quatre una altra vegada. El terminal en vol quatre per expedir el DNI.

I Remigio necessita el DNI renovat per presentar la jubilació. Li queden setanta-set dies de termini.

28 d'abril.

He pujat a parlar amb en Teo Barahona, cap de l'oficina. M'ha assenyalat el full que fa anys que està enganxat amb cinta al costat del meu monitor, una fotocòpia de fotocòpia en què la lletra s'ha engreixat de tant repetir-se: EXEMPCIÓ DE PRESA DACTILAR. NOMÉS AMPUTACIÓ O EMBENAT. A sota, amb bolígraf blau, algú va afegir fa molt de temps: no val pell gastada.

—Si no és al full, no hi és, Yolanda —ha dit en Teo—. I si firmo una exempció que després no tocava, els d'intervenció me la tornen amb una objecció, i torna amb el meu nom a dins.

Li he preguntat qui va fer aquell full. M'ha dit que ja estava enganxat quan ell va arribar, i ell va arribar el 2014.

En Remigio ha esperat una hora i quaranta minuts de peu per sentir que torni un altre dia amb un informe mèdic.

11 de maig.

Ha tornat amb l'informe. La seva metgessa de capçalera, Aurora Benítez, ho ha escrit en quatre línies: dermatitis crònica de contacte per calç, amb pèrdua permanent de dermatoglifs —els dibuixos de l'empremta— als deu dits. Amb segell i amb firma.

El terminal no té on ficar allò. El camp d'observacions admet quaranta caràcters i no accepta adjunts. He trucat al telèfon de suport i m'han contestat que l'exempció la tramita l'oficina, no ells, i que d'informes mèdics ells no en saben res.

En Remigio ha deixat el paper damunt del taulell i l'ha empès dos centímetres cap a mi, molt a poc a poc. Després l'ha recollit i se l'ha guardat una altra vegada a la butxaca del pit.

—Jo torno quan em digui —ha dit—. Però digui'm què porto, que ja he portat dues coses.

25 de maig.

El terminal sí que admet dues empremtes: existeix una casella, PRESA DIFICULTOSA, que tanca l'expedient amb les que hi hagi. Per marcar-la cal un codi de supervisió que jo no tinc, i l'únic que el té en aquesta oficina és en Teo, que no el dona sense l'exempció firmada, que no firma per culpa del full del monitor.

Ho he dibuixat al quadern amb tres fletxes, per si m'equivocava jo. Les tres tornen al mateix lloc.

He escrit a la bústia d'incidències de l'aplicació explicant el cas en nou línies. Resposta automàtica als onze segons: número de tiquet, categoria «consulta funcional» i la paraula «en breu». Sense data. El termini d'en Remigio sí que té data: trenta-sis dies naturals.

5 de juny.

Ha trucat la Seguretat Social. Si el 30 de juny en Remigio no presenta el document en vigor, la sol·licitud caduca i cal començar-la de zero: tres mesos més sense cobrar. Li ho he dit per telèfon. No ha protestat. Ha preguntat si podia acostar-se dilluns a primera hora per si de cas hi havia novetats i li he hagut de contestar que no n'hi hauria.

Abans de penjar m'ha explicat, sense que jo li ho preguntés, que continua fent mitges jornades en una obra de Carabanchel perquè amb la paga que li queda no hi arriba, i que els genolls li avisen a les onze del matí.

Aquesta nit m'he endut a casa el nom complet del full. Si algú el va fotocopiar, el va fotocopiar d'alguna cosa.

19 de juny.

El full del monitor el va escriure l'Esperanza Gil, cap de negociat, que es va jubilar el 2009 i viu a Getafe. Ho posa al peu, en lletra de tres mil·límetres, i he trigat dos mesos a mirar-hi. L'he trucada aquest matí.

—Allò m'ho vaig fer jo per a mi —ha dit—. Un resum, per no haver de baixar-me l'annex sencer cada vegada. No era per penjar-ho a cap paret.

Li he llegit el que fa anys que està enganxat al meu monitor i s'ha quedat callada uns segons.

—Poseu-hi l'annex —ha dit—. L'apartat quart. Hi és des de sempre.

L'annex existeix, és a la intranet i són nou pàgines sobre la presa d'empremtes dactilars. Me les he llegides totes, amb un cafè i el mòbil en mode avió.

Pàgina sis, apartat quart: escau l'exempció en els supòsits d'amputació, embenatge o immobilització, i en els d'alteració permanent dels dermatoglifs acreditada mitjançant informe mèdic, incloses les d'origen professional.

Les tres coses que en Remigio fa dos mesos que passeja a la butxaca del pit, escrites a l'apartat quart des d'abans que jo entrés en aquesta oficina.

L'annex tampoc no estava amagat: carpeta de normativa, tercer document de la llista, data del 2011. Ningú no obre la carpeta de normativa amb catorze persones a la cua i un terminal que ja diu sí o no.

He imprès la pàgina sis. He pujat amb l'annex i amb l'informe de l'Aurora Benítez i els he posat tots dos damunt de la taula d'en Teo, l'un al costat de l'altre, sense dir ni una paraula fins que ha acabat de llegir. Ha tardat quatre minuts. Ha llegit dues vegades la ratlla d'«origen professional» seguint-lo amb el caputxó del bolígraf. Després ha firmat l'exempció i m'ha donat el codi de supervisió per primera vegada en quatre anys.

—I això ha estat aquí tota l'estona? —ha preguntat, i no esperava que jo li contestés.

A les 11:20 he marcat PRESA DIFICULTOSA amb les dues empremtes que dona la mà d'en Remigio i l'expedient s'ha tancat en verd. Recull el DNI el dia 27. Arriba al termini amb tres dies de sobres.

Quan se n'anava, s'ha aturat a la porta i ha tornat sobre els seus passos.

—I als de l'obra els ho puc dir? —ha preguntat—. A la bastida n'hi ha dos més amb les mans així.

Li he fotocopiat la pàgina sis, li he subratllat en groc la ratlla d'«origen professional» i se l'ha guardada a la mateixa butxaca del pit, amb l'informe de l'Aurora.

—Si venen, que vinguin amb això —li he dit.

Després he desenganxat el full del monitor, l'he rebregat i l'he llençat a la paperera. Al seu lloc hi he enganxat la pàgina sis sencera, amb cinta nova i l'apartat quart marcat.