La clau petita

Al meu clauer hi ha una clau petita que no obre res. Ja hi era quan vaig llogar el pis, i sospito que abans havia estat en altres clauers: té el llautó gastat per dits que no són els meus.

Vaig provar panys, cadenats, bústies. L'armari del comptador. La taquilla de la piscina. El calaix del traster que mai no va ser meu. Res.

Un dia, per endreçar, la vaig treure de l'anella i la vaig deixar a la llauna de la cuina, amb els botons solts i les piles gastades.

Aquella nit la casa va cruixir diferent. No gaire: com cruix una conversa quan hi entra algú que en coneix el final. L'aixeta va degotar amb un ritme que semblava après de memòria. I el passadís, ho juro, es va fer més llarg: el vaig mesurar amb els peus i van sortir tretze passes on sempre n'hi havia hagut dotze.

Al matí la vaig tornar a posar a l'anella, entre la del portal i la de la bústia. El passadís va recuperar les seves dotze passes. L'aixeta va callar.

No sé què tanca aquesta clau. Només sé que, mentre la porti a sobre, continua tancat.