Chicago va cremar el 1871 i la vaca era un invent de premsa

L'octubre de 1997, l'Ajuntament de Chicago va aprovar una resolució que exonerava formalment Catherine O'Leary, una lletera irlandesa morta cent dos anys abans, i la seva vaca. El text deia, en resum, que ni ella ni l'animal no havien provocat el Gran Incendi de Chicago de 1871. L'havia impulsada el regidor Edward Burke a partir del treball de Richard Bales, un historiador aficionat que era, d'ofici, advocat d'una companyia de títols de propietat i que s'havia passat anys llegint les 1.100 pàgines manuscrites de la investigació original. La sessió es va celebrar mig en broma. Era la primera vegada en cent vint-i-sis anys que una institució de Chicago posava per escrit que la vaca no va tirar cap fanal.

1937. Hollywood estrena «In Old Chicago», una superproducció de la Twentieth Century-Fox en què Alice Brady interpreta la senyora O'Leary i guanya per aquell paper l'Oscar a la millor actriu secundària. La pel·lícula posa la vaca, l'estable i el quinqué a les pantalles de mig món. Per aleshores la falòrnia ja no necessitava diaris: es cantava en cançons populars i es contava als nens. Un dels fills de la família, James O'Leary, àlies Big Jim, va arribar a ser l'amo de la casa d'apostes més gran de Chicago, i la premsa el va presentar sempre com el fill de la dona de la vaca.

La casa dels O'Leary no es va cremar. El vent d'aquella nit va empènyer el foc cap al nord-est, és a dir en direcció contrària, i la família acusada de destruir Chicago es va quedar a viure en una de les poques construccions de la seva illa que van continuar dretes. Els tafaners hi anaven a mirar.

1927. Mor a Chicago Michael Ahern, reporter de successos i últim supervivent dels qui van cobrir l'incendi. Sis anys abans havia signat l'única retractació amb data i amb cometes que existeix sobre aquest afer.

1921. Tribune del 9 d'octubre, el gran diari de la ciutat, cinquanta anys justos després del foc. Ahern escriu: «Vull deixar constància que l'incendi no el va provocar la vaca de la senyora O'Leary tombant un quinqué. No va passar res d'això. Aquella versió de l'origen del foc va ser una invenció en la qual qui escriu aquestes memòries confessa haver tingut part culpable. En justícia amb l'animal difamat i amb la senyora O'Leary, que va morir fa molts anys, faig aquesta reparació tardana». La vaca se l'havien inventada entre ell i dos companys que aleshores ja eren morts.

Ni tan sols la retractació és neta. Bona part de les obres de referència daten la confessió d'Ahern el 1893, i el projecte documental del Chicago History Museum sobre l'incendi la col·loca al quarantè aniversari, el 1911, amb un detall incòmode: un col·lega va sostenir després que aquella columna l'havia escrita ell i que la firma d'Ahern s'hi va posar a sobre. L'única versió que qualsevol pot llegir avui amb data exacta i entre cometes és la de 1921.

El que sí que està datat és el dany. Catherine O'Leary va morir el 3 de juliol de 1895 a la mateixa ciutat que l'assenyalava. Va morir vint-i-sis anys abans que Ahern signés la seva reparació i cent dos abans de la resolució de l'Ajuntament. Els veïns la reconeixien pel carrer. Els diaris publicaven dibuixos d'ella amb la vaca. Va deixar de sortir de casa.

1871, novembre i desembre. La Junta de Comissaris de Policia i Incendis obre la investigació oficial sobre l'origen del foc i la centra, precisament, en l'estable dels O'Leary. Durant nou dies pren declaració a unes cinquanta persones: bombers, veïns de DeKoven Street, l'home que va donar la primera alarma. Les actes sumen més de mil cent pàgines manuscrites. Catherine O'Leary declara sota jurament que era al llit quan va començar el foc; ella i el seu marit, Patrick, s'havien ficat al llit d'hora perquè ell treballava l'endemà.

La conclusió del tribunal és una sola frase, i és exactament la contrària del que la ciutat ja donava per sabut: «Si es va originar per una espurna arrossegada des d'una xemeneia en aquella nit de vent, o si va ser encès per mà humana, no estem en condicions de determinar-ho».

Allà era, a l'expedient, el desembre de 1871. No va servir de res. Per aleshores la vaca feia dos mesos que circulava.

9 d'octubre de 1871. Amb el foc encara cremant, el Chicago Evening Journal treu una edició extra amb la versió que durarà segle i mig: una dona muny de nit, la vaca clava una guitza al quinqué, crema el fenc. L'Evening Journal no hi va posar el seu nom; el nom va arribar els dies següents i ja no se'n va anar. La història venia amb la culpable inclosa, i amb adreça: una immigrant catòlica i pobra en una ciutat on uns quaranta mil veïns havien nascut a Irlanda, un de cada vuit, i on la premsa els tractava en conseqüència.

8 d'octubre de 1871, entre dos quarts de nou i les nou del vespre. El foc comença a l'estable de la part del darrere del 137 de DeKoven Street, o al costat; sobre aquell solar s'aixeca avui l'acadèmia de bombers de Chicago. Això no s'ha discutit mai. El que es discuteix és qui o què el va encendre.

Chicago era el 1871 una ciutat de més de 300.000 habitants construïda en fusta: dos terços dels seus edificis, incloses les voreres i moltes calçades, eren taulons de pi. Havia plogut dos centímetres i mig en tres mesos. Bufava un vent fort del sud-oest. El vigilant de la torre va assenyalar el foc al lloc equivocat i els bombers van sortir cap a una altra illa; el telegrafista es va negar a corregir l'alarma per no confondre els equips. Els mateixos homes acabaven de passar setze hores apagant un incendi declarat la nit del dissabte unes deu illes al nord, que se n'havia endut quatre de senceres.

El resultat: uns 300 morts, 3,3 milles quadrades arrasades —uns 8,5 quilòmetres quadrats, amb més de 17.000 edificis a dins— i prop de 100.000 persones sense casa, un terç de la ciutat. El foc va cremar fins a la matinada del 10 d'octubre i el va apagar la pluja.

Queda una dada que cap resolució municipal no ha reparat. Aquella mateixa nit del 8 d'octubre de 1871, a uns quatre-cents quilòmetres al nord, a Peshtigo (Wisconsin), un incendi forestal alimentat per la mateixa sequera i el mateix vent va matar entre 1.200 i 2.400 persones i va cremar diversos pobles sencers: és l'incendi més mortífer de la història dels Estats Units, quatre o vuit vegades més letal que el de Chicago. No hi ha xifra exacta de víctimes perquè els registres civils d'aquells pobles es van cremar a dins.