El 1859 dos telegrafistes van treballar sense piles

Boston, 2 de setembre de 1859: dos telegrafistes van desconnectar les piles de la línia que unia la ciutat amb Portland, a Maine, i van continuar transmetent missatges. Durant unes dues hores, els aparells van funcionar únicament amb el corrent elèctric induït per la tempesta geomagnètica. El diàleg entre els dos operadors va aparèixer aquell mateix mes al Boston Traveller, un diari de la ciutat.

La causa s'havia vist el matí anterior. Richard Carrington, astrònom anglès dedicat a l'estudi del Sol, projectava la imatge solar al seu observatori privat de Redhill, Anglaterra, quan dins d'un grup de taques van esclatar dues zones de llum blanca intensíssima. Era el matí de l'1 de setembre de 1859. Carrington va sortir a buscar algú que confirmés l'observació, però la lluïssor es va afeblir abans que pogués tornar. Richard Hodgson, un altre astrònom anglès, ho havia vist al mateix temps i pel seu compte des d'un altre observatori.

Disset hores i mitja després d'aquella fulguració, un alliberament sobtat d'energia solar, els telègrafs d'Europa i d'Amèrica del Nord van començar a rebre un corrent que ningú no havia enviat. L'explicació que avui s'accepta és que la fulguració va llançar una ejecció de massa coronal, un núvol enorme de plasma i camp magnètic, i que aquell núvol va recórrer els prop de 150 milions de quilòmetres fins a la Terra en menys d'un dia, quan el normal són tres o quatre. Cap mesura de 1859 no ho demostra directament: es dedueix de l'interval entre les dues coses.

La nit de l'1 al 2 de setembre, les aurores van baixar molt més enllà de les regions polars. Hi ha testimonis des de Cuba, Hawaii i Colòmbia. En alguns llocs la resplendor va ser tan clara que permetia llegir el diari de nit. A les Muntanyes Rocoses, diversos buscadors d'or es van llevar perquè van creure que estava sortint el sol.

Les línies telegràfiques dels Estats Units i d'Europa van actuar com a conductors llarguíssims. Les variacions del camp magnètic terrestre van generar corrent als cables, fins i tot on les bateries estaven apagades. Van saltar espurnes dels equips, va cremar paper telegràfic i diversos operadors van rebre descàrregues. Algunes oficines van suspendre el servei perquè les seves pròpies fonts d'alimentació empitjoraven les interferències.

A la línia de Boston a Portland va passar el contrari. L'operador de Boston va demanar al de Portland que retirés del tot la seva bateria durant quinze minuts. Després va desconnectar la seva. Tots dos van comprovar que rebien millor els senyals alimentats pel corrent auroral i van mantenir la comunicació durant unes dues hores, fins que l'activitat va disminuir i van tornar a connectar les piles.

L'observació simultània de Carrington i Hodgson va ajudar a relacionar una erupció solar amb una pertorbació magnètica terrestre. L'episodi va acabar rebent el nom d'esdeveniment Carrington i continua sent la referència històrica per a les tempestes solars extremes. Un informe del 2008 del Consell Nacional de Recerca dels Estats Units, el braç assessor de la National Academy of Sciences, va estimar que un episodi d'aquesta mida costaria entre un i dos bilions de dòlars només durant el primer any, i que la recuperació completa del sistema elèctric podria trigar de quatre a deu anys.