Va guanyar la marató del 1904 amb estricnina i conyac

Thomas Hicks va guanyar la marató olímpica del 30 d'agost del 1904, a Saint Louis (Missouri), amb dues dosis de sulfat d'estricnina —verí per a rates que llavors es feia servir com a estimulant— dissoltes en clara d'ou i rebaixades amb conyac. Les hi van donar els seus propis preparadors, davant de tothom i sense infringir res: el dopatge no es va prohibir a l'olimpisme fins al 1967. Hicks va creuar la meta sostingut per dos homes, arrossegant els peus, i va trigar una hora a poder parlar.

La cursa va sortir a les tres de la tarda, amb 32 graus i per camins de terra que aixecaven els cotxes dels jutges. James Sullivan, l'organitzador d'aquells Jocs, havia deixat un únic punt d'aigua al quilòmetre dinou: volia estudiar els efectes de la deshidratació voluntària. Van prendre la sortida 32 corredors i en van arribar 14.

Abans que Hicks va entrar Fred Lorz, rebut com a campió i a punt de recollir el premi de mans d'Alice Roosevelt, la filla del president. Lorz havia fet divuit quilòmetres al cotxe del seu entrenador i va tornar a córrer quan el motor es va espatllar. Va al·legar que era una broma. Li va caure expulsió de per vida, l'hi van aixecar vuit mesos més tard i va guanyar la marató de Boston l'any següent.

Quart va entrar Félix Carvajal, carter cubà que es va presentar a córrer amb els pantalons de carrer retallats a tisora. Pel camí es va aturar a menjar pomes verdes d'un hort, li van sentar malament i va haver d'ajeure's a la cuneta. Tot i així va avançar a mitja cursa. A William Garcia el van trobar desmaiat amb l'estómac en carn viva pel pols: els metges van calcular que una hora més i es dessagnava.