El xec de viatge el van inventar monjos amb espasa

Viatjar a Terra Santa al segle XII tenia un problema logístic: els camins eren plens de bandolers i portar l'or a sobre era pintar-se una diana. La solució la va oferir un orde de monjos guerrers: els templers.

Funcionava així: dipositaves els teus diners en una casa templera — a París, a Londres — i et lliuraven una carta amb l'import anotat en clau. En arribar a destinació, presentaves el document en una altra casa de l'orde i te'n tornaven el valor, descomptades unes despeses. Els diners no viatjaven amb tu: viatjava el paper. Vuit segles abans que el xec de viatge, allò era, a efectes pràctics, una xarxa bancària internacional amb sucursals, comissions i codis contra el frau.

Els va anar tan bé que van acabar gestionant fortunes senceres: els reis de França els van confiar el tresor reial, i el Temple de París va funcionar com a caixa forta de la corona. Aquell èxit va ser, en part, la seva fi: el 1307 Felip IV, ofegat pels deutes que hi tenia, va arrestar l'orde sencer un divendres 13 i es va quedar la caixa.

La banca moderna té molts pares. Pocs tan inesperats com uns monjos amb vot de pobresa.