Margen
14 de setembre. Valbarreda (Jaén). Expedient 4471.
Cargolada a un pedestal de granit, a quatre metres de l’arbre cremat, una placa diu: OLIVERA DE LA FONT. MÉS DE MIL ANYS. ARBRE MONUMENTAL DE VALBARREDA. A dos quarts de deu vaig tallar una rodanxa neta de la branca gruixuda que el foc havia tirat a terra, la vaig polir amb el tac de gra 120 que porto a la caixa i em vaig asseure al pedrís de la font a comptar anells amb la lupa. Setanta-nou. Els vaig comptar tres vegades i les tres vegades em va sortir el mateix.
Em dic Valentina Cañedo i perito sinistres d'arbrat per a una mútua agrària. La tempesta seca del 2 de setembre va deixar dos llamps al terme i un d'ells va entrar per la forca d'aquesta olivera. El tronc és buit per dins, tal com correspon a la seva suposada edat, i el foc va pujar per dins igual que per una xemeneia: l'arbre va quedar dret, negre, amb la capçada morta i una branca de trenta centímetres de diàmetre a terra. L'ajuntament la té assegurada per 60.000 euros com a exemplar monumental. La meva feina consisteix a posar per escrit què s'ha cremat exactament.
Reme Santamaría, l'alcaldessa, m'esperava a peu d'arbre amb una carpeta de retalls. Quaranta-un anys, dues legislatures. Em va posar l'acord de ple al davant i va assenyalar la partida: la coberta del consultori mèdic. «Amb això arreglem el terrat i encara sobra», em va dir. Li vaig contestar que primer havia de certificar l'edat.
15 de setembre.
Els setanta-nou anells no proven res per si sols, i això és la primera cosa que escriuré a l'informe perquè ningú no ho faci servir a l'inrevés. L'olivera és un arbre tramposo de comptar: forma anells falsos quan hi ha dos cicles de pluja en la mateixa temporada, es podreix pel cor fins a quedar-se buida, i els brots que treu des de la base poden ser molt més joves que el peu. Datar una olivera pels anells s'assembla a mesurar l'edat d'una casa per la pintura del rebedor.
He demanat a secretaria tot el que hi hagi de l'arbre i hi ha menys del que esperava. L'expedient comença amb l'acord de ple de 12 de març de 1999 que la declara monumental, continua amb la factura del pedestal i de la placa, i s'acaba aquí. La placa la va fondre un taller de Linares i la data de fosa és al revers, a baix, on no la llegeix ningú: 1999. La festa de l'Olivera de la Font, que la Reme anomena «de sempre», va per la vint-i-setena edició. La primera va ser també el 1999.
16 de setembre.
Matí sencer a l'arxiu municipal, que són dos armaris a les golfes de la sala de plens. Entre les fotos de la confraria va aparèixer allò que buscava sense saber que ho buscava: una imatge de la plaça de la Font datada el 3 de maig de 1997, amb la creu de maig muntada i quinze persones davant de l'olivera.
L'olivera de 1997 té dos troncs. Dos, separats des del terra, amb una cicatriu de podall —el ganivet corbat de podar— que puja en diagonal pel de l'esquerra. La de 2026 en té un i no té cicatriu. He mesurat sobre la còpia ampliada fent servir la porta de l'ermita com a escala: el perímetre de la de 1997 no baixa de cinc metres. El de l'arbre cremat, amb cinta mètrica a un metre trenta del terra, és de 3,42.
Una olivera no s’aprima metre i mig de perímetre en vint-i-nou anys.
17 de setembre.
Amb permís per escrit de l'alcaldessa vaig obrir una cata de seixanta per seixanta centímetres a un metre del peu, al costat de la font, per veure la disposició de les arrels gruixudes. Als trenta-cinc centímetres la pala va donar contra alguna cosa que no era pedra.
Una cinta de niló verda, d'eslinga de càrrega, encara tensa al voltant d'una arrel del gruix del meu braç. A sota, un anell de cable d'acer de sis mil·límetres, tallat i reblat. I a quaranta-cinc centímetres, envoltant el cepelló sencer, la bola de terra i arrels amb què es mou un arbre, un anell de tub corrugat de drenatge dels que es venien als noranta, amb els forats cap amunt i un gotejador de reg localitzat endollat i menjat d'arrels.
Aquest és l'equipament d'un trasplantament. Ningú no ata amb eslingues ni posa drenatge al voltant d'un arbre que va néixer on és. Ho vaig apuntar a la llibreta tal qual: l'Olivera de la Font va arribar a Valbarreda en un camió.
18 de setembre.
En Balbino Ortiz el vaig trobar on m'havien dit que estaria, a l'hort de baix, empeltant codonyers. Setanta-quatre anys, jardiner municipal de Valbarreda des de 1979 fins que es va jubilar el 2011. Li vaig dir el número de la cata i a quina profunditat era l'eslinga. Ell va seguir amb l'empelt.
—A l'olivera se li va fer una poda forta el noranta-vuit. Això és tot el que hi va haver.
—A una olivera no se li posa drenatge al voltant del cepelló quan se la poda.
—Jo vaig fer el que em van manar.
Li vaig preguntar qui l'hi va manar i no va contestar. Li vaig preguntar si el preocupava alguna cosa, i això sí que m'ho va contestar, sense aixecar la vista de la navalla: que té setanta-quatre anys, una pensió de jardiner municipal i una filla vivint al poble.
Li vaig repetir les dues profunditats, l'eslinga a trenta-cinc centímetres i el drenatge a quaranta-cinc, i li vaig dir que les dues anirien a l'informe amb les seves fotografies, amb el seu nom a dins o sense. Va deixar la navalla al calaix, es va netejar les mans als pantalons i em va fer entrar al cobert.
Va treure d'una capsa de galetes un paper doblegat en quatre, de calc, d'aquells que s'escrivien amb dues còpies a sota.
—Amb el meu nom, doncs —va dir—. Però llegeixi-ho sencer.
L'olivera vella, la dels dos troncs, es va vendre el juny de 1998 per 1.200.000 pessetes a un centre de jardineria de la província d'Alacant. L'operació la va signar Julián Retamar, alcalde aleshores, per tancar el desfasament de la piscina municipal, inaugurada l'estiu anterior amb dues certificacions sense pagar. Cinc mesos després va arribar la substituta en una góndola des d'Alcanyís, a Terol, on hi ha comerç legal d'oliveres gruixudes arrencades de bancals que ja no es llauren. En Balbino la va plantar en tres dies amb dos peons i una retroexcavadora llogada, i la va estar regant a mà tot l'hivern.
—Ningú no va preguntar —va dir—. Se'n va anar a primers d'agost i va tornar a mitjan novembre. La gent va creure que l'havíem podada fort.
Li vaig preguntar per què no ho va explicar mai.
—L'any següent li van posar la placa i van muntar la festa.
19 de setembre.
L'hi he explicat aquest matí a la Reme Santamaría al seu despatx, amb la foto de 1997, les fotografies de la cata i l'albarà damunt la taula. Va estar una estona llarga mirant el paper de calc sense tocar-lo. Després va preguntar:
—Es paga?
Es paga una altra cosa. La pòlissa fixa els 60.000 euros sobre el valor de reposició d'un exemplar monumental de més de tres-cents cinquanta anys, i allò que s'ha cremat és una olivera d'uns vuitanta, amb 3,42 metres de perímetre i una capçada que es recupera podant per damunt de l'empelt. El valor de reposició d'això, arrencat, transportat i plantat, és de 4.100 euros segons la tarifa d'aquest any. Ho posaré amb els dos números un sota l'altre, perquè ningú no hagi de buscar-los.
Abans de tancar l'informe he trucat al centre de jardineria d'Alacant. Continua obert i l'olivera continua viva. Està plantada a l'entrada, al costat de la caixa, amb el seu anell de reg, els seus dos troncs i la cicatriu de podall pujant en diagonal pel de l'esquerra. Té un cartell: «Olea europaea. Exemplar monumental. Més de mil anys». Està en venda. Demanen 38.000 euros i el transport a part. L'hi he explicat a la Reme per telèfon aquesta tarda i ha tardat una estona a preguntar-me si allò anava també a l'informe. Va a l'annex III, amb la fotografia que m'han enviat ells mateixos per correu.
L'informe surt demà amb quatre annexos. El quart és l'albarà que em va donar en Balbino, grapat tal com me'l va entregar. Diu: «Un exemplar d'olivera, varietat empeltre, perímetre de tronc 3,10 m, procedència Alcanyís (Terol), entregat a Valbarreda el 12 de novembre de 1998. Ports inclosos: 310.000 pessetes». I al peu, a llapis, amb la lletra d'en Balbino: «Plantada el 14. Regada el 15, el 16 i el 17. Va agafar».