Margen
A la platja d'Orchard Beach, al nord del Bronx, el socorrista Frank Pia es va dedicar a filmar en setze mil·límetres els rescats que s'hi feien. Després va mirar aquelles pel·lícules fotograma a fotograma, buscant què fa exactament una persona en els segons anteriors al moment que algú la treu de l'aigua. En cap no apareixia un ofegat que cridés ni que tragués els braços de l'aigua per demanar ajuda.
El que es veu en aquelles imatges és una altra cosa, i és tan poc cridanera que passa per joc. El cap està molt baix, amb la boca just al nivell de l'aigua. La cara s'aixeca un instant i torna a baixar. Els braços no s'agiten cap amunt: s'obren als costats i empenyen l'aigua cap avall, un cop i un altre, com a palanca per treure el nas. Les cames no baten, i el cos queda vertical, plantat a l'aigua. No hi ha esquitxos. Ningú no crida ningú pel seu nom. Pia va muntar amb aquell material la pel·lícula de formació On Drowning el 1970 i va publicar la descripció el 1974, amb el nom que es fa servir avui: resposta instintiva d'ofegament.
El crit i els braços enlaire vénen del cinema, que necessita que l'espectador vegi des del seu seient que algú s'està ofegant. Els manuals de socorrisme anteriors a aquells anys copiaven el mateix quadre, perquè ningú no ho havia filmat en una platja de debò.
Que no hi hagi veu té una explicació mecànica. Parlar és una funció secundària de l'aparell respiratori: primer es respira i, si sobra aire, es parla. Una persona que s'està ofegant té la boca per sota de la superfície gairebé tota l'estona i, en els instants que la treu, ha d'expirar i tornar a inspirar. Aquell forat dura una fracció de segon. No hi ha aire de més per cridar.
Estendre el braç per damunt del cap i moure'l exigeix recolzar-se en alguna cosa, i allà no hi ha res: l'aigua només retorna empenta si se l'estreny cap avall. Per això estreny cap avall: és l'única cosa que li puja la cara.
I dura poc. Segons la descripció de Pia, un adult s'aguanta així entre vint i seixanta segons abans d'enfonsar-se; una criatura, menys, i durant aquell minut l'escena sembla tranquil·la.
Cap baix i boca a l'altura de l'aigua. Cap enrere amb la boca oberta. Ulls amb la mirada perduda o tancats. Cabell tapant la cara sense que la persona se l'aparti. Cos vertical i quiet, sense potada. Intent de nedar que no avança. Respiració molt ràpida i curta, a glopades. Mans que empenyen l'aigua cap avall en comptes de cap amunt. Aquests vuit senyals són els que fan servir els socorristes cada dia i s'aprenen en dos minuts.
La prova pràctica és una pregunta: estàs bé? Un banyista que pot contestar pot respirar. Si no contesta en tres segons, ja no hi ha res a valorar i s'actua. I s'actua des de fora, perquè els rescatadors que entren a l'aigua amb les mans buides també s'ofeguen: se li llança alguna cosa que suri —una nevera portàtil, un bidó tancat, una pilota— o se li acosta alguna cosa llarga que ell pugui agafar mentre tu continues fent peu, un rem, una tovallola cargolada, l'ansa d'un para-sol. Arribar-hi o llançar, no ficar-s'hi.
Hi ha una altra situació que sí que s'assembla a la del cinema, i per això es reconeix sense esforç: el destret a l'aigua. Algú cansat, amb una rampa o amb el flotador lluny encara es manté a flor d'aigua, així que pot cridar, pot agitar el braç i pot agafar una corda si l'hi llancen. Aquell és el cas que surt a les pel·lícules i a les sèries.
A Espanya s'ofeguen més de tres-centes cinquanta persones l'any a platges, rius, embassaments i piscines, i en els pitjors anys s'ha passat de quatre-centes cinquanta, segons el recompte anual de la Real Federación Española de Salvamento y Socorrismo, i una part d'aquelles morts passa amb gent al davant. La majoria es produeix en espais sense vigilància, que és justament on l'únic socorrista possible és qui tinguis al costat. I amb els nens és pitjor, perquè un nen petit s'enfonsa en menys temps i sense fer soroll.
La pròxima vegada que hi hagi nens a l'aigua, no escoltis: compta caps cada trenta segons i busca el que tingui la boca a l'altura de l'aigua i no avanci.