MargenLa meva filla tenia quatre anys l'estiu que li vaig ensenyar a nedar. La sostenia per la panxa a l'aigua poc fonda, i ella picava de peus morta de riure cridant «no em deixis anar, no em deixis anar!». Jo li prometia que no, amb els dits ja una mica separats de la seva pell, deixant que fos ella, sense saber-ho, qui es mantenia a flot.
Ahir la vaig acompanyar a l'aeroport. Se n'anava a l'altra punta del món, amb una vida sencera empaquetada en dues maletes i els ulls brillants de por i de ganes.
Em va abraçar fort a la cua d'embarcament i em va dir, fluixet, «no em deixis anar encara». I jo la vaig abraçar, i li vaig prometre que no, igual que aquell estiu.
Després va passar el control, es va girar un cop per dir adéu amb la mà, i la vaig veure allunyar-se nedant tota sola, perfectament, cap a l'altra riba. Igual que aquell estiu. Només que aquesta vegada jo ja no hi feia cap falta, i aquesta era, exactament, la promesa complerta.