Margen
Era llarg com una tarda de diumenge i feia olor de cedre. Li hem fet punta tantes vegades que ara cap entre dos dits: va escriure números de telèfon, una suma mal feta, el nom d'algú que ja no truca.
Cada paraula li va costar fusta. Per això escriu cada cop més baix, més a prop de la mà, com qui ja només diu l'imprescindible.
Un dia no hi haurà llapis: només l'última paraula, subjecta entre dos dits, negant-se a deixar-la anar.