Nínive cau el 612 aC i el foc guarda la seva biblioteca

El 612 aC una coalició de medes i babilonis va entrar a Nínive i va calar foc als palaus. Sota aquells sostres hi havia un arxiu de gairebé trenta mil tauletes d'argila que Ashurbanipal, l'últim gran rei d'Assíria, havia fet copiar per a la seva lectura. L'argila era tova: els escribes prement les falques amb estils de canya i deixaven assecar els maons a l'aire. Cap no estava cuita.

L'incendi va enderrocar els murs. També va coure les tauletes. Els maons trigarien dos mil·lennis i mig a tornar a veure la llum.

Quan el 1853 Hormuzd Rassam, assiriòleg iraquià al servei del British Museum, va excavar el turó de Kuyunjik i va treure maons endurits pel foc amb les falques encara llegibles, hi va trobar l'onzena tauleta del Poema de Guilgameix: la història del diluvi que després es llegiria com un mirall del Gènesi. Al costat, catàlegs, cartes d'ambaixadors, presagis astronòmics, llistes de reis de mil cinc-cents anys. La biblioteca d'Ashurbanipal és la raó per la qual avui sabem llegir acadi: sense ella, bona part del vocabulari mesopotàmic hauria quedat en signes muts sobre pedres aïllades.

La imatge aguanta: el foc de l'enemic va coure l'arxiu del rei. Sense aquell incendi, l'argila hauria seguit tova, exposada als segles, i hauria tornat al fang. Es llegeixen millor avui que l'any en què es van escriure.