A les 4:55 la Chelo va encendre els llums de la nau

Abans: La Ruth i el Yeray van entrar a la nau del dipòsit a les 4:10 amb una bateria prestada. El registrador va deixar anar la primera línia de 2023.

A les 4:55 es van encendre els fluorescents de la nau sencera. A les 5:00 va obrir la porta lateral la primera persona que arribava: la Chelo Marí, encarregada de l'oficina del carrer Reyes des de feia dinou anys. Duia les claus penjades del polze i un termos petit a l'altra mà. Es va aturar al llindar.

—Tanca el capó, Ruth.

La Ruth Anglada, vint-i-dos anys i tres setmanes de contracte, va deixar les mans on eren, agafada a la porteta de l'isoterm. El Yeray Fabra, tècnic de manteniment, sostenia la bateria com si allò pogués fer que l'escena tornés enrere.

—Chelo, això només tarda quinze minuts —va dir la Ruth—. Només són les claus, la data i les obertures. La grua arriba a les nou.

—Tanca el capó.

La Chelo va deixar el termos al mostrador i es va acostar a poc a poc a la furgoneta. Es va aturar a un metre. Va mirar la tira de paper que queia del registrador i que ja duia dotze centímetres pintats amb lletres dobles: 09/02/2023 22:31 ARRENCADA CLAU 02. 22:44 OBERTURA PORTA. 23:15 OBERTURA PORTA.

—Dinou anys, Ruth. Sóc aquí des del 2007. Dos fills, un pis, cinc anys més i la prejubilació per antiguitat. Amb el que hi ha aquí dins —va assenyalar la tira sense tocar-la— perdo els cinc anys i encara m'obren expedient. Ho entens o no ho entens?

—Ho entenc.

—Doncs tanca el capó.

La Ruth no el va tancar. El Yeray, sense deixar la bateria, va buscar la Ruth amb els ulls.

—L'Aitana Pomares fa tres anys que ve a pagar els 80 euros el dia 3 —va dir la Ruth—. L'avises tu perquè tu mateixa la coneixes de fa temps. I ara la vols deixar sense res.

—No la deixo sense res. La deixo sense això. L'Aitana ja sabia què feia.

—L'Aitana tenia disset anys quan van denunciar el seu germà. Va treure vint mil euros amb el nom de la seva mare. El que hi ha dins d'aquesta caixa grisa és l'única prova de qui va arrencar la furgoneta aquella nit.

La Chelo va negar amb el cap. No enfadada: cansada.

—Ruth, escolta. La grua entra a les nou. En Cardus signa el lot a un quart de deu. Si a un quart de deu al mostrador hi ha una tira de paper amb CLAU 02 i un full d'entrada apòcrif, no me la jugo jo sola. Me la juga en Bruno, que al migdia truca a l'empresa i a les tres ja hi som totes dues per escrit. Jo amb nom. Tu, sense renovar. I l'Aitana, amb aquest paper que dius tu, què? A quin jutjat va amb un document sostret d'un vehicle sota custòdia?

—Se l'emporta a l'advocada. Ella ja sabrà què fer.

—L'advocada no el pot posar en actes, filla.

La Ruth es va quedar callada. El Yeray va deixar la bateria a terra. El registrador va seguir imprimint pel seu compte: 23:32 OBERTURA PORTA. 00:04 ARRENCADA CLAU 01.

La Chelo va mirar l'última línia. Va moure el cap una mica, com qui confirma una cosa que ja sap. Després es va girar, va travessar la nau fins al mostrador i va obrir l'armari baix de l'expedient. En va treure dos rotlles de paper tèrmic del 57, encara embolicats amb el plàstic de la papereria. Els va deixar sobre el mostrador, l'un al costat de l'altre, en ordre.

—L'esmorzar el faig a La Espiga, a la cantonada —va dir sense girar-se—. Marxo ara, anar i tornar són dotze minuts, i el cafè me'l prenc allà asseguda. Torno a dos quarts de sis en punt.

Es va posar el termos sota el braç i va buscar les claus de la nau.

—Ah, i a dos quarts de sis —va afegir, ja amb la mà a la porta— aquí no hi pot quedar cap bateria a terra, cap furgoneta amb la porta lateral oberta, res que no hi fos abans. A la llista del capó apunteu que la 214 s'ha revisat i està a punt per al transport. La signatura la poso jo quan torno.

Va obrir la porta lateral. Començava a clarejar.

—Si a dos quarts de sis això segueix tot obert —va dir, ja a fora—, entrem un altre cop les tres, jo amb el mòbil gravant. I aquesta conversa no ha passat.

Va tancar.

La Ruth es va quedar mirant els dos rotlles de paper tèrmic. El Yeray es va quedar mirant la Ruth.