A València un tribunal jutja de paraula i sense cobrar

El guarda de la séquia de Favara explica en veu alta el que va veure: a quina hora, en quin braç —el canal petit que entra a les finques—, quanta aigua. El denunciat respon de peu. No hi ha advocat ni procurador, perquè en aquest tribunal no hi són admesos, i no hi ha ni un sol escrit: la denúncia és oral, la indagatòria és oral i la sentència també. El president la dicta allà mateix, en valencià, sense aixecar-se del seu sitial.

Els vuit síndics que acaben de jutjar-lo no cobren per fer-ho. Ni sou ni dieta.

Al denunciat el va citar el guarda de la seva séquia per a aquell dijous. Se’l pot citar fins a tres vegades; si a la tercera no hi va, se’l jutja igualment, hi sigui o no.

És el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València i es reuneix els dijous a migdia a la Porta dels Apòstols de la catedral, a l’aire lliure, a la plaça de la Verge. Si el dijous cau festiu no se salta la setmana: s’avança al dimecres, i l’única sessió que no es fa és la que va de Nadal a Reis. A terra es tanca el corralet: vuit sitials, un per séquia, amb el lloc assignat. Són les vuit séquies mare que neixen del Túria i reguen l’horta que envolta la ciutat, cinc pel marge dret i tres per l’esquerre —una d’elles, la de Favara—, i el tribunal el formen els seus vuit síndics.

Un síndic no és un jutge de carrera. Les ordenances exigeixen que sigui llaurador, que cultivi ell mateix les seves terres i que tingui, dit amb aquestes paraules, coneguda fama d’home honrat. L’elegeixen els mateixos regants de la seva comunitat. Jutjar no és el seu ofici: és una obligació que li ve amb el càrrec, i per això no se li paga. És el que el processalista Víctor Fairén Guillén va anomenar economia en estudiar aquest procediment: el judici no genera cap despesa processal, i l’única cosa que paga el denunciat són els desplaçaments del guarda o de l’agutzil.

I l’aigua tampoc no espera. Un reg robat un dimarts que es resolgués dos anys després no resoldria res: aquella collita ja s’ha assecat o ja s’ha venut. Les vuit séquies reparteixen el cabal del riu a través de 138 files —les boques per les quals cadascuna treu la seva part—, i el torn de reg s’ha de governar aquesta setmana, no la que ve. Per això cada dijous es veuen les infraccions comeses des del dijous anterior.

De cada judici sí que en queda un rastre escrit, i és breu: un Llibre Registre on s’apunta el denunciant, el denunciat, la séquia, el braç, el motiu de la denúncia, la sentència i la data. Ni demanda, ni contestació, ni prova documental, ni acta de la vista: només aquelles set caselles.

L’article 19 de la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985, la norma que organitza els jutjats espanyols, li reconeix expressament el caràcter de tribunal consuetudinari i tradicional: el que es diu en aquella porta són sentències. La Unesco el va inscriure el 2009 a la llista del patrimoni cultural immaterial de la humanitat, en el mateix expedient que el Consell d’Homes Bons de l’horta de Múrcia, que fa el mateix amb l’aigua del Segura.

I quan s’aixeca la sessió pública, els vuit síndics van a la Casa Vestuari, al costat de la plaça, i celebren la sessió administrativa, que no és pública i en la qual no es jutja ningú: allà es reparteix l’aigua de la setmana següent entre les vuit séquies.