Van entrar amb l'aigua als genolls sota el reactor 4

L'aigua els arribava als genolls sota el reactor 4 de Txernòbil el 4 de maig de 1986. Alexéi Ananenko, enginyer mecànic de torn, avançava sobre una canonada perquè coneixia de memòria els encreuaments que duien a dues vàlvules manuals. Valeri Bezpalov, enginyer de la mateixa central, hi anava amb ell; Borís Baranov, cap de torn, mantenia la llanterna orientada cap al tram següent.

Deu dies abans, el reactor 4 havia explotat durant una prova i havia obert l'edifici a l'aire. L'aigua feta servir contra l'incendi i en els sistemes d'emergència s'havia acumulat als nivells inferiors. A sota hi quedaven les piscines de bombolleig, grans dipòsits destinats a condensar vapor durant una avaria. Els qui dirigien la resposta les volien buidar abans que el combustible fos baixés més. Les bombes podien extreure l'aigua, però dues vàlvules interiors havien d'obrir primer el pas.

La trucada va arribar a Ananenko durant el seu torn. Havia treballat amb aquelles conduccions i sabia on eren els comandaments dins d'un espai que ja no tenia il·luminació normal. Els plànols mostraven el sistema; ell conservava la seqüència de girs i ramals necessària per arribar-hi des de dins. La tasca no es podia resoldre accionant un control en una sala intacta. Algú havia de travessar la zona baixa i moure els volants amb les mans.

Ananenko va avisar Baranov i va demanar un altre treballador. Hi havia dues vàlvules i volia que dues persones les poguessin operar. Bezpalov va ser escollit perquè també era enginyer de la central i podia acompanyar-lo pel traçat industrial. Baranov va decidir entrar-hi amb ells. Com a cap de torn, podia haver-se quedat coordinant des de dalt, però va baixar per sostenir la llum i prestar ajuda si un dels mecanismes oferia resistència.

La preparació va passar entre treballadors que feia dies que eren dins d'una emergència nuclear. Van rebre la informació disponible sobre els mesuraments de radiació a la part superior del recorregut. Van triar roba impermeable, botes, guants i protecció respiratòria per reduir el contacte amb aigua i partícules contaminades. No portaven vestits capaços d'aïllar-los de tota radiació. La roba establia una barrera per tornar, treure-se-la i passar després per descontaminació.

Ananenko va col·locar dos dosímetres, aparells que registren la dosi absorbida, a altures diferents del cos. Un havia de recollir l'exposició a la part superior i l'altre a prop del nivell de l'aigua. Duia també una clau ajustable: si una vàlvula es resistia, podrien guanyar palanca. Abans d'entrar, l'equip reunit era breu i reconeixible al tacte. A la zona danyada, buscar durant massa temps una eina significava quedar-s'hi més estona.

Van baixar per accessos de servei cap a les dependències situades sota el bloc. La instal·lació elèctrica havia fallat en aquella part de la central i els interruptors no tornaven els llums. La llanterna de Baranov retallava un tros de paret, una unió de canonades o la vora d'un pas; tota la resta quedava fora del feix. Ananenko no veia el recorregut sencer. Identificava cada fragment i l'enllaçava amb el plànol que recordava.

El terra desapareixia sota aigua tèrbola als sectors negats. Els bombers havien aconseguit reduir el nivell, de manera que no van haver de nedar ni submergir-se amb ampolles. Tot i així, l'aigua arribava aproximadament als genolls on havien de passar i amagava obstacles, forats i restes. L'expressió bussejadors, feta servir després en molts relats, no descriu els seus moviments: duien peces protectores i respiradors, i procuraven mantenir-se per damunt de l'aigua sempre que el traçat els ho permetia.

Una canonada elevada oferia aquesta possibilitat. Ananenko va recordar que hi van avançar per damunt, posant els peus al metall per evitar el fons inundat. El diàmetre permetia sostenir-s'hi, però obligava a cuidar cada suport. Bezpalov seguia la mateixa línia i Baranov ajustava la llanterna perquè el pas següent entrés al feix. Si la llum apuntava a l'encreuament que buscaven, deixava els peus pitjor il·luminats; si baixava cap a les botes, desapareixien els senyals de la paret.

A cada bifurcació, Ananenko comparava formes concretes: el sentit d'una canonada, una unió, l'entrada a un altre compartiment. Havia conegut la instal·lació funcionant, amb làmpades i accessos secs. Ara havia de reconèixer-la per parts, amb l'aigua ocupant el pla inferior i els tres homes concentrats a no perdre la ruta de tornada. No tenien cap fletxa lluminosa ni cap corda estesa fins a les vàlvules. La memòria de l'enginyer ordenava els encreuaments.

Van seguir el conducte fins a la zona dels comandaments. Les vàlvules pertanyien al sistema que permetia descarregar les piscines de bombolleig. Eren dues peces manuals, separades prou perquè Ananenko hagués demanat un segon operador. La llanterna va trobar els volants. La feina que havia obligat a reunir tres homes, roba protectora, mesuradors i una ruta per canonades acabava en un gest corrent de manteniment: agafar metall i fer-lo girar.

Ananenko va indicar a Bezpalov quina havia d'accionar. Cadascun va prendre una vàlvula. La clau ajustable estava preparada per si el mecanisme s'havia deformat, oxidat o quedat massa dur, però van poder moure els comandaments sense fer-la servir. Van girar fins a obrir la conducció. Les seves mans no podien veure l'aigua sortir del gran dipòsit des d'aquell punt; van esperar la confirmació que el mateix sistema els podia oferir.

Aleshores van sentir el cabal. L'aigua va començar a córrer per la canonada i el soroll va omplir el tram on eren. Era la comprovació immediata que les dues obertures havien funcionat i que les bombes podien continuar el drenatge. No necessitaven quedar-se vora els volants mentre baixava tot el nivell. Ananenko va guardar la referència del lloc, els tres van reorganitzar la marxa i Baranov va tornar a dirigir la llum cap al camí de sortida.

El retorn exigia repetir els mateixos encreuaments en sentit contrari. Sobre la canonada, el cos ja duia l'esforç de l'anada i les peces humides entorpien els moviments. Van baixar a l'aigua quan el traçat ho imposava i van tornar a buscar metall ferm quan podien. La llanterna continuava lliurant el soterrani per fragments. Ananenko reconeixia una derivació, Bezpalov mantenia la distància necessària per no destorbar-lo i Baranov conservava el feix damunt tots dos.

En sortir de la zona negada, encara quedaven els controls de contaminació. Es van treure la roba feta servir a dins i van passar per les dutxes. El rentat no va ser un gest cerimonial: els detectors comprovaven si persistia contaminació sobre el cos. Bezpalov va explicar després que van haver de dutxar-se més d'una vegada perquè els seguien activant. Tornaven a l'aigua neta, es rentaven i repetien el mesurament fins a poder abandonar la zona de descontaminació.

Ananenko va entregar els dos dosímetres perquè es llegissin. Els aparells havien viatjat a altures diferents precisament perquè la radiació podia variar prop de l'aigua i al llarg del recorregut. Ell va explicar anys després que no recordava cap lectura extraordinària en tornar-los. La missió va acabar administrativament amb aquells instruments fora de la seva roba, en mans dels qui havien de registrar l'exposició dels treballadors.

El drenatge va prosseguir amb les bombes durant els dies següents. Les vàlvules obertes van permetre evacuar l'aigua acumulada sota el reactor mentre altres colles continuaven refrigerant, mesurant i construint accessos dins de la central destruïda. Ananenko, Bezpalov i Baranov van tornar a l'estructura de torns i tasques. Hi havien entrat perquè un recordava el recorregut, un altre podia obrir el segon comandament i el cap va decidir acompanyar-los amb la llum.

Durant anys, articles i documentals van escriure que els tres van morir per radiació poques setmanes després; era fals. Baranov va morir el 2005, amb seixanta i escaig anys, per un problema cardíac, mentre Ananenko i Bezpalov van seguir vius durant dècades. El 26 d'abril de 2018, Ucraïna va concedir als tres l'Orde del Coratge de tercera classe: Ananenko i Bezpalov la van rebre en vida i la de Baranov va ser pòstuma.

Ananenko va seguir vinculat al sector nuclear i va poder relatar l'operació amb els seus propis detalls: la trucada rebuda en torn, l'elecció de Bezpalov, els dos mesuradors, la canonada feta servir per avançar i el so de l'aigua després de girar els volants. En el seu record no va necessitar atribuir-se cap comiat ni cap certesa de mort. Hi havia una instal·lació danyada, una ordre concreta i un treballador que sabia arribar-hi.

Dècades després, les fotografies d'Ananenko i Bezpalov amb les seves condecoracions van mostrar els rostres envellits de dos homes a qui moltes versions havien donat per morts el 1986. El reconeixement va arribar trenta-dos anys després de la baixada. Als periodistes que li van preguntar per què hi havia entrat, Ananenko els va donar sempre la mateixa resposta.

«Aquella era llavors la meva feina», va dir Alexéi Ananenko.