Puja l'helicòpter i el comunicat porta el seu nom sencer

Abans: l'onzè dia la geòloga Fani Quiroga va baixar sola pel corredor de Larrondo i a les 11.15 va avisar amb tres clics.

El dotzè dia va començar amb un al compte i amb l'última braçada de llenya bona dins de l'estufa. Eren les dotze i mitja de la nit. L'Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda aquella temporada, era dret al costat de la taula llarga amb la llibreta oberta, perquè li tocava cantar l'hora.

—Dotze i mitja. Era l'última.

La Idoia Bergara, trenta-nou anys, guarda d'Iratxeta i infermera d'urgències fins al 2019, va treure del davantal les dues claus del quarto del generador, la seva i la del 2013, i les va posar damunt la taula perquè les veiessin tots abans de fer-ne servir una.

—Noranta-cinc litres i set dècimes. A cinc per hora, dinou hores de motor. Ens en fan falta vuit. En gastarem cinc i vint.

El que havien pactat la nit abans ho va repetir ella en veu alta, davant dels vuit, i l'Aitor ho va escriure a la pàgina que havia preparat amb les columnes fetes a mà. Quaranta minuts de motor i vint de porta oberta. A cada porta oberta, recompte dels vuit en veu alta, un per un, dient el nom propi i no «aquí». I les tres preguntes de la Lena.

La Lena Bouzas, quaranta-un anys, anestesista, muntanyenca, germana del Ramiro i la primera que es va intoxicar en aquella casa, les havia escrit a la contraportada del llibre de firmes, sota la comptabilitat de la Mercedes.

—Quin dia és. Quants som. Com em dic jo.

—Això és un test d'orientació de tres ítems —va dir la Mercedes Arriaga, cinquanta-cinc anys, jutgessa de pau jubilada, que porta la comptabilitat del combustible a la contraportada del llibre de firmes des del tercer dia—. L'he vist als comunicats dels jutjats de guàrdia.

—És exactament això. I serveix perquè el monòxid no fa mal al pit ni dona febre: dona mal de cap, dona ganes de vomitar i confon. El primer que es perd és la resposta a la segona pregunta.

—Per què la segona? —va preguntar l'Aitor.

—Perquè comptar exigeix sostenir un número mentre mires vuit persones. Dormir es pot fingir. Comptar no.

Estaven a cegues i ho sabien. El registrador que des del sisè dia apuntava cada deu segons la temperatura i el monòxid d'aquella casa anava des de les vuit i cinc del matí anterior a la butxaca de la Fani Quiroga, geòloga, vint-i-vuit anys, que a un quart de dotze havia enviat tres clics des de la fageda i a les dotze i deu havia arribat a la pista forestal. El club tenia l'avís des de les dotze i trenta-cinc. El vol estava posat per a la primera llum del dotzè dia, perquè el sostre de núvols no pujava dels mil vuit-cents metres fins a l'alba i el refugi és a dos mil cent.

La Idoia va encendre el motor a la una i deu, quaranta minuts més tard del que havien dit la nit abans, perquè el repartiment i les tres preguntes es van dir dues vegades.

En Sabino Amantegui, seixanta-sis anys, guarda d'Iratxeta fins al 2022, que portava nou dies en aquella casa després d'haver passat dos dins del llenyer, va esperar que el soroll s'estabilitzés per parlar. Parlava poc i sempre de coses amb mesura.

—La contrafinestra del dormitori alt i la portella de la llenya. Totes dues alhora.

—La portella està vuit graons per sota —va dir en Ramiro Bouzas, quaranta-quatre anys, muntanyenc i mestre d'aixa.

—Per això. Si obres a dalt i obres a baix, l'aire puja pel passadís i s'emporta el que baixa de la cambra de la teulada al dormitori petit abans que arribi aquí. Això no és ventilar la casa. Això és posar-li una xemeneia.

—I baixa la temperatura —va dir la Lena.

—Set graus en vint minuts. Ho vaig mesurar tres hiverns.

—I tu per què no ho feies? —va preguntar l'Aitor.

—Sí que ho feia. A cada engegada, els dos últims hiverns. Per això el comunicat del 2021 demanava canviar el tub, i no obrir finestres: això és un pedaç i es paga en graus.

Ho van fer. A un quart de dues, en Txomin Elordi, seixanta-dos anys, pastor, que puja a Iratxeta el correu del club des del 1994, va obrir la contrafinestra del dormitori alt un pam i mig i va baixar els vuit graons a obrir la portella. El passadís va començar a tirar cap amunt amb un so que no era vent, més greu, i al menjador va baixar l'olor de cremat que respiraven des que el motor havia tornat a arrencar.

A les dues menys deu, recompte. Vuit noms. Tres preguntes, vuit vegades. En Casimiro Lete, setanta-un anys, soci del club des d'abans que existís el refugi nou i trenta hiverns pujant-hi, va contestar les tres amb la veu pastosa de qui porta dues hores dormint i s'aixeca a contestar.

A les tres menys deu, recompte. Vuit noms.

A les quatre menys deu, en Casimiro va dir que era dijous, que eren sis i que la Lena es deia Elena.

—Motor fora —va dir la Idoia.

En Ramiro va tallar el motor i en Txomin va obrir la porta del passadís de bat a bat. La Lena li va comptar les pulsacions al Casimiro amb el rellotge de la Idoia, cent dues, i li va mirar les ungles amb el frontal, i li va fer les tres preguntes una altra vegada al cap de quatre minuts amb la porta oberta. Va dir que era dissabte, que eren vuit i que la Lena era la Lena. El van asseure a la cadira de l'entrada, amb una manta de les seques i la cara a tres metres de la porta oberta.

—Això és el que jo no puc continuar vigilant a les fosques —va dir la Lena—. A ell li ha passat a tres quarts del tercer cicle. Al següent em pot passar a mi, i jo soc la que mira.

—Llavors el motor no es torna a encendre —va dir la Idoia.

—Llavors el motor no es torna a encendre.

—Faran vuit sota zero aquí dins —va dir en Ramiro—. Com al passadís, ara mateix.

—El novè dia teníem quatre dies al davant. Avui tenim quatre hores i deu minuts.

El compte el va fer la Mercedes en veu alta, amb el llapis, a la contraportada.

—Les vuit i vint menys les quatre i deu. Quatre hores i deu minuts. I tenim les dues fileres mullades.

Les dues fileres mullades eren la llenya que en Casimiro i l'Aitor havien pujat del llenyer el desè dia i que des de llavors estava recolzada contra la paret de l'estufa sense acabar-se d'assecar. Cap d'ells hi havia comptat perquè la llenya mullada no escalfa: fumeja, espetega, embruta el tub i dona la meitat. Però l'estufa d'Iratxeta té el seu propi canó, el que surt pel vessant de ponent, que és de xapa doble i està sencer, i que no és el tub partit del grup electrogen. Aquella era la diferència que no havien pogut fer servir des de les dotze i mitja, quan es va acabar la llenya bona i només va quedar la mullada, que no serveix per escalfar una casa.

L'Aitor les va comptar: sis braçades mullades. A la meitat de calor, tres. Tres braçades són sis hores d'estufa, i en feien falta quatre i deu.

—La mitja braçada que vaig dir el desè dia era per escalfar la casa —va dir la Idoia—. I el que m'importava era el quitrà del canó. Avui el quitrà m'és igual.

Van tancar la porta del menjador. Hi dormien els vuit des del novè dia. No van haver de moure ningú. Els van haver d'estrènyer. En Txomin va tancar la portella de baix i va deixar la contrafinestra del dormitori alt oberta dos dits, perquè amb el motor apagat el que calia treure fora ja no era el fum del grup sinó el vapor de vuit persones respirant. En Ramiro va tornar a passar la destral petita per les estelles que en Casimiro havia partit el desè dia, que és l'únic que fa cremar la llenya verda, i l'Aitor cantava cada vint minuts l'hora i el recompte, i la Lena feia les tres preguntes cada mitja hora al Casimiro i a ella mateixa.

A les cinc menys vint en Txomin va dir l'única cosa que havia dit en tota la nit sense que ningú l'hi preguntés.

—Cal moure el Casimiro de la porta.

—És a la porta perquè és on hi ha aire —va dir en Ramiro.

—Hi era. Amb el motor apagat, el que el mata ja no és l'aire dolent. Ara és el fred, i té setanta-un. A la porta li entren vuit sota zero a la cara. Això es fa com amb les ovelles: els fluixos al centre i els forts a fora.

El van moure. Van posar en Casimiro Lete i la Lena Bouzas al banc enganxat a la paret de l'estufa, amb les dues mantes seques, i els altres al voltant en dues fileres, asseguts a terra i als tamborets, tocant-se. En Txomin i en Ramiro, que eren els dos més grans, es van posar del costat de la porta. Al Sabino el van posar a la segona filera sense discutir-ho amb ell.

L'Aitor es va quedar sense columnes a la llibreta a les cinc i cinc, perquè havia preparat els fulls per a recomptes cada hora i els estaven fent cada vint minuts. Va ratllar deu columnes noves amb el cantell del llapis i un regle de fusta dels del taller, i les va numerar fins a les vuit i vint.

—I si l'helicòpter es retarda? —va preguntar.

—Llavors continues ratllant columnes —va dir la Idoia.

A dos quarts de sis el termòmetre de la paret marcava quatre sota zero a dins i l'estufa fumejava d'una manera que feia plorar.

A les set menys vint en Sabino Amantegui va parlar per segona vegada en tota la nit.

—Falten els litres.

—Quins litres? —va dir l'Aitor.

La Mercedes havia passat l'última hora amb el llapis i tenia el full preparat, i va contestar ella perquè era el seu compte.

—Seixanta litres. Els que faltaven a la vareta el quart dia. Dotze hores de motor que no es van cremar en aquesta casa.

—I si s'haguessin cremat —va dir la Lena, a poc a poc, perquè ho volia dir bé davant dels vuit—, serien dotze hores més de fum baixant de la cambra de la teulada al dormitori petit. Jo vaig dormir sis nits a un pam de cent quaranta parts per milió i soc aquí asseguda comptant. Amb dotze hores més no hi estaria asseguda, i en Casimiro tampoc.

Ningú no va dir res durant una estona. En Ramiro va ficar dues estelles i va tancar la portella de l'estufa.

—Jo et vaig dir el sisè dia que ens havies tret tres dies de calor —va dir en Ramiro—. I ho vaig pensar pitjor del que ho vaig dir.

—Ho vau pensar tots —va dir en Sabino.

—I per què no ho va explicar abans? —va preguntar l'Aitor.

—Jo no vaig dir per què fins al sisè. Això és meu. El 2021 ho vaig dir per escrit i amb el meu nom sencer, i el que va passar és que em van cessar a mi i el tub es va quedar on era. La segona vegada que ho dius ja no ho dius igual.

A les set en punt la Idoia va obrir la ràdio gran, la de la una i les vuit, amb la bateria posada, i el club va contestar a la primera. A l'altre costat hi havia el vocal de muntanya, i el primer que va fer va ser donar una dada sense que l'hi demanessin: la Fani Quiroga havia arribat a la pista forestal a les dotze i deu del dia anterior, era al centre de salut de la vall amb els dits dels peus bé i havia preguntat dues vegades pel Casimiro.

—Digues-li que en Casimiro va al primer viatge —va dir la Idoia.

Després va demanar les seves dues coses i no va demanar res més: oxigen a bord i una llitera de pala. El pilot sortia de Pamplona a les vuit menys vint, el sostre havia pujat a dos mil quatre-cents metres i la cota del refugi estava clara. La Idoia va dir vuit per pujar, i després va dir els nou noms del comunicat, i els va lletrejar tots nou, cognom per cognom, inclòs l'últim.

—Amantegui. A d'Àvila, M de Madrid, A, N, T, E, G, U, I. Sabino. Guarda.

—Rebut —va dir el vocal—. Guarda en actiu?

—Guarda.

A les vuit i dotze el van sentir. En Txomin, que era a dalt amb la contrafinestra, ho va dir des del passadís abans que se sentís a baix.

A les vuit i vint l'aparell es va posar sobre la plana de llevant, a cinquanta metres de la porta, i no va aterrar: va deixar caure el rescatador amb el cable i va tornar a pujar per no carregar la neu. Van baixar la Lena i en Casimiro al primer viatge, en Casimiro a la llitera i la Lena asseguda amb la mascareta posada, perquè aquella va ser la llista que la Idoia va entregar escrita al rescatador a la porta. Després l'Aitor, la Mercedes i en Ramiro. Després en Txomin i en Sabino. La Idoia va sortir a l'últim viatge, tal com havia dit que faria, i abans de sortir va apagar l'estufa amb la pala, va tancar la contrafinestra del dormitori alt, va tancar la portella de la llenya amb el passador de baix, va agafar de l'atril del vestíbul el llibre de firmes amb la comptabilitat de la Mercedes a la contraportada i va obrir l'armari del guarda amb la clau plana per treure del prestatge de baix els dos fulls rosats grapats del talonari del 2021.

A la base de Pamplona hi ha un taulell de fusta clara amb un vidre a sobre i una safata de plàstic on es deixen els comunicats. A les onze menys vint, amb la roba d'un altre posada i un cafè que no es va beure, la Idoia va omplir el comunicat d'incidència del refugi d'Iratxeta: les dates, els nou noms, el tub de fums partit per sota de la teula al vessant de llevant, les cent quaranta parts per milió al costat de la llitera de dalt del dormitori petit i les cent vint-i-una que aquell mateix lloc continuava marcant després del pedaç, amb l'hora i amb el dia, tal com estaven dins del registrador que va baixar a la butxaca de la Fani Quiroga. A l'última casella, la d'observacions, va escriure el número de l'expedient 47/2021 i la data del cessament del 2022, i hi va adjuntar els dos fulls rosats grapats del talonari, l'exemplar que no va baixar amb la Fani.

La Idoia va signar el comunicat amb el seu nom sencer, el va deixar damunt el taulell i, a sota, al llibre del refugi, va escriure l'entrada del dia: Sabino Amantegui, guarda, va pujar a avisar.