En Serafín Mardones truca a les tres i catorze

Abans: l'Olalla, revisora del 803, va trobar a l'arxiu la llista del 1998: vuitanta-set signatures per a un tren que no va arribar a sortir.

Queden nou nits. A un quart de set de la tarda, la Casilda Trigo, cap d'estació de Ribadeña, va contestar per fi la pregunta que l'Olalla Berruezo, revisora del 803, li havia deixat penjada la vigília.

—Casa per casa —va dir—. Les vuitanta-set les va recollir l'Amelia Sanchís, ella sola, en onze dies. Està escrit a l'ofici de la Delegació, mira: «presentades per la Sra. Sanchís, mestra». I ara vés a treballar, que són les set.

L'Olalla va anar a treballar.

A les 23:40 el 803 va sortir de Ribadeña amb els llums encesos i cinquanta-dos seients nets. A les 23:52, a Sotoclaro, en Fermín Aizpún, maquinista que es jubila d'aquí a nou dies, va frenar sense que ningú l'hi hagués demanat i va obrir la porta u.

Va pujar una dona d'uns setanta anys amb un impermeable verd i una bossa de plàstic rígid, i es va quedar dreta al passadís fins que l'Olalla va arribar des de l'altre extrem del vagó.

—Rosario Vidán —va dir—. Perruquera. Bé, perruquera fins al 2014. Ara res.

—Senyora Vidán, aquest tren no porta viatgers.

—Ja m'ho han explicat dues vegades. —Va obrir la bossa i va treure un sobre d'aquells que es tancaven humitejant la solapa—. La dotze.

Era la mateixa cartolina fina, amb els requadres de les estacions posats en columna: Ribadeña a Puente Alcor, anada, 14 de novembre de 1998, sense picar. Al marge vermell de la llista que l'Olalla havia llegit aquella mateixa tarda, el número dotze deia «Vidán Otero, Rosario. Perruquera. Ermua del Río».

A les 00:11 el tren va tornar a frenar. Vallonga continua sense llum, sense taquilla i sense aparèixer al quadre de comandaments, i sota la marquesina de xapa esperava l'Amelia Sanchís, mestra jubilada de Ribadeña, amb el mateix abric blau marí de la primera nit.

Es va asseure a la fila quatre. La Rosario Vidán es va asseure a la sis. No es van saludar, i totes dues van fer com si allò fos normal.

L'Olalla es va plantar davant de l'Amelia amb la picadora a la mà, sense fer-la servir.

—Senyora Sanchís. Té vostè vuitanta-set bitllets i queden nou nits.

—Vuitanta-sis —va dir l'Amelia—. El meu el porto a part.

—Vuitanta-sis, doncs. Si en puja nou per nit, li surten justos i encara en sobra un. Per què me'ls porta d'un en un?

L'Amelia va mirar per la finestra, on a aquella hora no hi ha res per mirar.

—Perquè de nou en nou no serveix.

—Per què no serveix?

—Pregunti-m'ho un altre dia.

El 803 va arribar a Puente Alcor a la 1:36 i va tornar a sortir a les 1:50. L'Amelia va baixar a Vallonga a les 3:02. La Rosario Vidán va baixar a Sotoclaro a les 3:09 i es va acomiadar amb un «fins ara, maca» de perruqueria que a l'Olalla, en un tren clausurat a les tres de la matinada, li va semblar una insensatesa i una alegria a parts iguals.

A les tres i catorze va sonar el telèfon de servei de la cabina.

En Fermín se'l va mirar com es mira una vespa dins del cotxe.

—A aquesta hora només en truca un —va dir.

En Serafín Mardones és el cap de servei de l'operadora: signa els quadres, signa les sancions i treballa en una oficina a cent quaranta quilòmetres de la via. L'Olalla va despenjar.

—Berruezo. —La veu venia desperta, no acabada de llevar—. Tinc al davant el registre de portes del 803. Li dic jo les dades o me les diu vostè?

—Digui-me-les vostè.

—Quatre obertures de porta no programades al punt quilomètric trenta-u amb dos. Nits del catorze, del quinze, del disset i d'avui. Dues amb parada completa de trenta-un segons. El punt quilomètric trenta-u amb dos és un baixador clausurat el 2011.

—Sí.

—Sí què?

—Sí, és un baixador clausurat el 2011.

Hi va haver tres segons de no res.

—Li explicaré com funciona això, Berruezo, perquè em fa l'efecte que es pensa que el tren és seu perquè hi va vostè sola a dins. El servei el cobreix l'empresa, la via l'aixeca l'Administració el dia 31, i l'assegurança del 803 cobreix exactament les persones que l'empresa hagi autoritzat a anar a bord. Aquesta nit hi havia dues persones més de les autoritzades. Que són zero.

—Ho apunto al comunicat.

—No ho apunti. Escolti'm. El dia 31 hi ha acte: ve el subdelegat, ve el diari de la comarca i ve un fotògraf que paguem nosaltres. Si aquell dia apareix un sol passatger en aquell tren, l'expedient no l'obro contra l'Aizpún, que es jubila aquell mateix matí i no em serveix de res, ni contra una senyora de vuitanta anys que em deixaria de miserable a la portada. —En Mardones va fer una d'aquelles pauses administratives que es fan perquè en quedi constància—. La que respon és vostè, Berruezo. Vostè és la responsable del servei a bord i vostè signa el comunicat cada nit.

L'Olalla es va quedar amb el telèfon a la mà i el vagó sencer al darrere, buit una altra vegada.

—I una cosa més, perquè després no em digui que no l'hi vaig avisar —va dir en Mardones—. Les nou nits que queden les llegiré una per una, en aquest mateix registre, a aquesta mateixa hora.