Van perforar 12.262 metres i no van arribar al 0,2 % del centre

El 24 de maig de 1970, a la península de Kola, al nord del Cercle Polar Àrtic, un equip soviètic va engegar una torre de perforació amb un objectiu rodó: baixar quinze mil metres.

Dinou anys després, la branca batejada SG-3 es va aturar als 12.262 metres. Continua sent el punt més profund on ha arribat mai una màquina feta per persones. La xifra impressiona fins que se li posa al costat l'altra: el radi de la Terra és de 6.371 quilòmetres, de manera que dotze quilòmetres són el 0,19 % del camí fins al centre. Ni tan sols van travessar l'escorça continental, que allà té uns trenta quilòmetres de gruix. Es van quedar a un terç.

I el pou és una agulla: a baix fa uns 23 centímetres de diàmetre, poc més que l'amplada d'un foli, i baixar una eina fins al fons costava un dia sencer.

El que hi van trobar va desmuntar el guió. Els geòlegs esperaven una capa de basalt cap als set quilòmetres i va aparèixer granit esquerdat, xop d'una aigua que no venia de la superfície. Als sis quilòmetres van sortir fòssils microscòpics de plàncton, vint-i-quatre espècies, sencers. I la temperatura, que segons els càlculs havia de rondar els 100 °C, era de 180 °C.

Aquesta va ser la raó del final. A 180 graus la roca deixa de trencar-se i comença a fluir com la plastilina: la broca gira i no mossega. Van parar el 1992. Avui el forat més profund del planeta està tapat amb una placa de metall soldada de la mida d'un embornal.