La comporta del lateral 7 no tanca des de dijous

Abans: la Felisa Arcediano, sequiera de Valdeporrina, reparteix 25 hores útils entre 43 de demanades. La Pura Mazuelas, la presidenta, va cedir les seves sis sense dir per què.

La Pura Mazuelas, presidenta de la comunitat de regants, tenia a les mans un sobre de la Confederació doblegat en quatre quan va obrir la porta a la Felisa, el dilluns a dos quarts de vuit, amb 30 hores d'aigua al lateral 7. No el va deixar anar en tota la conversa. La Felisa portava el seu: l'acta del divendres amb la línia del motiu a mig omplir i l'informe d'aquell matí. Dissabte i diumenge havien regat la 6 i la 8, tres hores entre totes dues, signades i sense discussió. D'aquelles 30, en servien 22. Les altres vuit continuaven sent les del llindar, les que el dia 11 passarien per davant de les comportes sense entrar a cap.

—Passa, que se'n va la calor —va dir la Pura, tot i que la cuina era freda.

La Pura viu sola a la casa de la plaça, la de la reixa verda, des que la seva filla es va casar a Burgos. Té la cuina endreçada com s'endrecen els papers: el de cada dia a mà, la resta als calaixos. Va posar dues tasses a la taula i no hi va posar cafè.

—Vinc per la línia de l'acta —va dir la Felisa.

—Ja sé per què vens.

—La Begoña me la demana per al tancament. La tècnica de la Confederació no signa una acta amb un forat.

—La Begoña signa el que li posis si està ben posat. —La Pura va deixar el sobre damunt la taula, entre les dues tasses, i el va allisar amb el palmell—. Llegeix-ho i després em dius si ho vols a l'acta.

Era una carta del març del 2013, amb el membret de la Confederació a dalt i un segell blau a baix. Dos paràgrafs. El primer deia que en la campanya del 2012 la comunitat de regants de Valdeporrina havia derivat pel lateral 7 un volum superior a l'assignat, «equivalent a sis hores de torn». El segon deia que, si es repetia, s'obriria la revisió de la concessió.

La Felisa la va llegir dues vegades. A la segona se li va quedar la vista clavada en la xifra.

—Sis hores.

—Sis.

—Al quadern del meu oncle, a l'agost del 2012, n'hi ha quaranta-una. Ni una més. Ho vaig mirar divendres per fer callar el Nazario.

—És clar que no n'hi ha ni una més. —La Pura per fi es va asseure, amb l'abric posat—. El teu oncle no les va apuntar. Per això no les vas trobar.

Li ho va explicar sense guarnir-ho, que és com explica les coses la Pura. El 2012 era la seva primera sequera de presidenta. Hi va haver quaranta-una hores per a quaranta-set de demanades, com ara però amb menys falta, i ella no va tenir valor de treure el torn a ningú davant de tota la sala. Va anar a parlar amb el guarda del canal, que llavors era el Donato i encara ho és, i li va demanar que deixés obert el lateral sis hores més del que tocava. El Donato no va dir que sí. Tampoc no va tancar. Les sis hores van córrer, tothom va regar, el Nazario no en va perdre ni una de les seves, i al març va arribar el sobre.

—El teu oncle em va dir que no ho apuntava perquè el que no està escrit no ha passat —va dir la Pura—. Era una frase seva per a tot. Jo em pensava que em feia un favor. Després vaig entendre que se'n rentava les mans.

—Ho sap algú més?

—Ho sap la Confederació, que té la carta. Ho sabia el teu oncle. Ho sap el Donato. I ara ho saps tu. —Va tustar el sobre amb un dit—. Els que van regar amb aquelles sis hores no ho saben, i d'aquests, quatre eren divendres a la sala.

La Felisa va mirar la tassa buida.

—Per això vas cedir les teves.

—Vaig cedir les meves perquè després del 2012 no puc demanar a ningú que renunciï a res si no hi renuncio jo primer. I perquè aquest any no es pot regar ni una hora que no sigui al canal. Si es repeteix, l'any que ve no hi ha lateral 7. Ni per a mi, ni per a la Chelo, ni per al nét del Nazario.

—Això ho podies haver dit a l'assemblea.

—Per dir això a l'assemblea hauria hagut de dir l'altra cosa. —La Pura es va aixecar, va agafar el sobre, el va tornar a doblegar en quatre i se'l va ficar a la butxaca de l'abric, no al calaix—. Posa a l'acta que la presidenta cedeix el seu torn perquè el repartiment càpiga en l'aigua que hi ha. És veritat, i la Begoña ho signa. La carta me la guardo jo.

La Felisa va escriure la línia allà mateix, a la taula de la cuina, amb el bolígraf que portava enganxat al quadern: «La presidenta cedeix el seu torn complet perquè el repartiment s'ajusti a l'aigua mesurada». La Pura la va llegir del revés, com dimecres havia llegit el 28, i va fer que sí amb el cap una sola vegada.

—I ara reparteix, Felisa. Que ja no et queda cap excusa meva.

A les nou i deu la Felisa era al quilòmetre quatre amb la cinta de paleta a la mà. No ho havia repetit des de dimecres, i ho hauria hagut de fer cada matí: el lateral sencer, comporta per comporta, mesurant quant li faltava a l'aigua per arribar al llavi del llindar. Dimecres, a la 1, en sobraven onze centímetres. A la 9 de l'Olimpio, quatre. A la 12 del Nazario, dos i mig. Amb tres hores menys al canal, el dilluns n'havia de sortir una mica menys a totes. En va sortir força menys.

A la 1, vuit. A la 9, un i mig. A la 12, un centímetre escàs.

Va fer el compte dreta, a l'ampit, amb el quadern recolzat al genoll. Tres hores regades no fan baixar tant el canal. Alguna cosa més s'enduia l'aigua, i no era allò de la presa vella, perquè això ja hi era dimecres, quan la Begoña va mesurar els vint-i-tres litres, i el compte de dimecres el tenia apuntat. A aquell ritme, dimecres l'aigua ja no arribaria al llavi de la 12, i el Nazario Elorrio, el de les sis hores de sempre, es quedaria mirant una comporta oberta i seca, que és el que la Begoña havia dit que passaria el dia 11, només que abans d'hora.

Va tornar a baixar pel lateral, més a poc a poc. La presa vella de la 14 estava igual: la xapa, el filferro retorçat, el rovell sense tocar. Va continuar fins a la comporta 2, la de la parcel·la dels Cubero, que havien regat el dijous a la tarda amb el seu torn de març. L'havia tancada ella mateixa el dijous a les set i cinc, amb la seva clau. Ho tenia apuntat al quadern amb l'hora i la inicial: «Tancada 19.05. F.»

El cadenat estava tancat. El tauler de la comporta, baixat, al seu lloc. Des del camí semblava tancada, igual que el ferro de l'aforament semblava bo.

Però darrere el tauler, al braçal dels Cubero, hi corria aigua.

La Felisa es va agenollar al formigó. Va ficar la mà pel costat del tauler, on la guia de ferro mossega la xapa, i va tocar fusta. Una falca. Estava ficada per sota, entre el tauler i el llavi del llindar, i l'aixecava just perquè no es notés des de dalt: quatre dits. Per aquests quatre dits en sortia un raig llis, sense soroll, que no feia escuma i no es veia fins que no t'hi abocaves.

No la va treure. El seu oncle li havia ensenyat que en una comporta no es toca res abans d'apuntar-ho. Va fer dues fotos amb el mòbil, una de prop i una altra amb el cadenat a l'enquadrament, i va apuntar l'hora: dilluns, 9.48.

Després va seguir l'aigua.

El braçal dels Cubero no tenia per què portar aigua: el seu torn es va acabar dijous a les set i cinc. Però el braçal no s'acaba a la parcel·la. Al fons, on el camí tomba, travessa la séquia vella, la que baixava a la Cerrada quan la Cerrada tenia amo i regava com totes, i que ningú no va arribar a tapar quan es va deixar de pagar. La Felisa l'havia vista tota la vida plena de cards. Aquell dilluns tenia el fons fosc i tou, i els cards ajaguts cap avall, com s'ajauen quan l'aigua fa dies que hi passa per sobre.

Sis-cents metres. Els va caminar per la vora, amb les sabates plenes de fang, fins al filat de la Cerrada. A l'altra banda, les quatre figueres i la morera eren dretes enmig d'un toll ample que brillava sota les fulles. La terra era tan xopa que l'aigua s'hi quedava a sobre.

Va tornar a la comporta 2 i es va asseure a l'ampit. Va treure el quadern, va buscar la pàgina del dijous, on hi havia la seva inicial i l'hora del tancament, i a sota va escriure el que havia vist, sense posar-hi de qui sospitava: en aquell quadern només s'hi apunten hores, centímetres i el que es veu. Abans de tancar el quadern va tornar a ficar la mà pel costat del tauler i va tocar la falca una altra vegada, per estar segura del que escriuria. Era fusta clara i de fibra llarga, que no és de pollancre ni de pi. És de morera.

Va apuntar l'última línia a les deu i dos minuts, amb la lletra petita del seu oncle: «Comporta 2 entreoberta quatre dits des de dijous. L'aigua baixa per la séquia vella a la Cerrada.»