Dins de la caixa hi ha llavors d'una perera extingida

Abans: l'Elsa Trigo, apicultora, va heretar 96 ruscs del seu oncle Ovidio. Onze no tenen mel: porten caixes de fusta numerades i precintades amb cera.

Queden vuitanta-quatre ruscs per revisar i l'Elsa no ha dormit. A les nou del matí entra a la clínica veterinària de Sorbeda amb la caixa número 1 embolicada en un jersei, subjecta contra el pit com es porta un animal petit.

L'Amaro Cid, veterinari de la comarca des de fa trenta-un anys, aparta el teclat i estén un drap verd sobre la taula d'exploració.

—Posa-la aquí.

—No és un bitxo.

—Ja veig que no. Posa-la aquí igualment.

La caixa fa el que un totxo gran. És de castanyer sense envernissar, amb els canells arrodonits de manejar-la molt, i a la tapa hi porta gravat a foc un u partit per una barra i un onze: 1/11. El precinte és un cordó de cera que fa la volta sencera i mor en un segell aixafat amb el polze.

—La vas obrir.

—Ahir a la nit. I la vaig tornar a tancar amb cinta aïllant perquè em va fer por espatllar alguna cosa.

L'Amaro talla la cinta amb el bisturí de les peülles. A dins no hi ha res del que l'Elsa s'havia imaginat a les quatre de la matinada: ni papers, ni diners, ni fotografies. Hi ha set bosses de tela cosides a mà, de la mida d'un puny, i a cadascuna un grapat de llavors planes i marrons amb la punta més fosca.

—Pinyols —diu l'Elsa—. Onze ruscs sense una gota de mel per guardar pinyols.

L'Amaro no contesta. Aboca una bossa sobre el drap, separa tres llavors amb el cantell de l'ungla i les mira a contrallum. En gira una. Es queda quiet bastant més temps del que a l'Elsa li sembla raonable.

—Què passa?

—Porta la lupa del calaix de baix.

L'Elsa la porta. L'Amaro mou el flexo, gira la llavor sota el vidre i després obre l'armari metàl·lic del fons. Treu una carpeta d'anelles amb el llom escrit a retolador, «Fruiters comarca 1988-1994», i passa fulls fins a una làmina plastificada: quatre dibuixos de llavors a tinta, amb les mides en mil·límetres al costat.

—El teu oncle et va parlar mai d'aquests ruscs?

—El meu oncle no em va parlar mai de res. Vaig saber que tenia noranta-sis ruscs per una carta del notari, a l'abril.

L'Amaro compara la llavor amb el segon dibuix. Ho fa tres vegades, i a la tercera s'asseu al tamboret de rodes i s'empeny amb el peu fins a la paret, que és el que fa aquest home quan vol guanyar deu segons.

—Saps què és una perera d'hivern de Sorbeda?

—No.

—Ningú de menys de cinquanta ho sap, o sigui que tranquil·la. Era una varietat d'aquí, d'aquesta comarca i de tres pobles de la vall. Aguantava a l'arbre les glaçades de novembre, es collia al desembre i es menjava passat Sant Blai. No la va vendre mai ningú perquè la pell es marca només de mirar-la: era als horts particulars i a cap catàleg.

—Parles en passat.

—Parlo en passat. El 1994 va entrar un foc bacterià a la vall i l'ordre de sanitat vegetal va ser arrencar i cremar tots els fruiters de pinyol de la zona afectada. Jo vaig ser a dos horts, amb el remolc. El 1996 la perera d'hivern de Sorbeda es va declarar extingida: ni un arbre dret, ni un empelt en un banc de germoplasma, ni una branca en un viver. Fa trenta anys que ho explico als nens de l'escola com s'explica el del llop.

L'Elsa mira les set bosses obertes sobre el drap verd.

—I això què és, doncs?

—Això és perera d'hivern de Sorbeda.

L'Amaro gira la bossa del revés. Cosida per dins hi ha una tira de tela blanca amb alguna cosa escrita en majúscules, amb retolador indeleble, atapeïda perquè hi cabés:

PERERA D'HIVERN DE SORBEDA — 1994

—I aquesta lletra és la del teu oncle —afegeix—. L'Ovidio em va signar dos-cents comunicats de camp. La conec millor que la meva.

S'aixeca, desa la carpeta a l'armari i tanca amb clau, cosa que no havia fet mai davant d'ella.

—Elsa, escolta'm bé. Aquí tens set bosses d'una cosa que aquest país va donar per morta fa trenta-dos anys, i a la teva muntanya queden deu caixes més sense obrir. Digue'm una xifra, que és l'única cosa que necessito per dormir: quants ruscs vas dir que no tenien mel?

—Onze.

—Onze caixes. —L'Amaro es posa l'abric, i són les deu del matí de juliol—. En aquesta comarca es van cremar onze varietats.