La Pilar aparca a la setena i l'examinador no signa

—Ja està, Braulio. Surt del cotxe i signa. —No he signat, Pilar. —He aparcat a la primera. Bé, a la setena en dos anys, però avui a la primera. —L'aparcament era impecable. El minut quatre, no. —Què va passar al minut quatre? —Vas trepitjar una línia contínua per esquivar una furgoneta de repartiment. Quaranta centímetres. I venia un ciclista de cara per l'altre carril. —No vaig veure cap ciclista. —Aquest és el problema. No la línia. —Braulio, fa vint-i-dos anys que ets examinador i em coneixes. En tinc cinquanta-vuit, soc perruquera i el saló s'ha traslladat al polígon, on no arriba l'autobús. Si no em treus el carnet, al març tanco. —Ho sé. Em vas tallar els cabells dotze anys. I el mes passat vaig signar a un noi que tampoc no va veure ningú. —I què va passar? —Res. Que ara té carnet. —Doncs signa'm a mi. —Puc signar-te avui i t'ho creuràs, o pots venir dimarts amb mi a la ronda a les vuit i aprens a mirar el carril de l'esquerra abans d'envair-lo. Tria tu. —Dimarts a les vuit. —A tres quarts de vuit, Pilar. I surts tu del garatge.