
Heró d'Alexandria, enginyer grec del segle I, va deixar descrita al seu tractat «Pneumàtica» una màquina sorprenentment familiar: s'introduïa una moneda per una ranura i l'aparell servia una dosi d'aigua.
El mecanisme era pura elegància: la moneda queia sobre una safata petita unida a una palanca; el pes inclinava la palanca i obria una vàlvula; l'aigua sortia mentre la moneda lliscava per la safata, i quan queia al fons del calaix, la vàlvula es tancava sola. Dosi exacta, sense dependent.
El problema que resolia també sona modern: als temples d'Egipte, els fidels agafaven més aigua lustral de la que pagaven. La màquina d'Heró els cobrava sense discutir.
Després la idea es va adormir. Prop de mil vuit-cents anys més tard, al Londres de la dècada de 1880, van reaparèixer màquines de monedes que venien postals i xiclets, i d'allà venim: cada cop que una màquina s'empassa la teva moneda sense donar-te res a canvi, estàs participant en una tradició amb vint segles d'història.