El quiosc

La primera pesseta va aparèixer un dimarts, entre els cèntims del canvi. La Sara la va tornar; en Genaro, el quiosquer, es va disculpar i li va donar una moneda bona. La setmana següent n'hi havia una altra. Després una altra. Sempre al seu canvi, mai al de ningú més: va arribar a vigilar els altres clients amb dissimul.

Va deixar de tornar-les. Les guardava en un pot de melmelada, sense comptar-les, com es guarden les coses que no tenen explicació però tampoc no molesten.

Un matí el quiosc va aparèixer amb un cartell: TANQUEM DIVENDRES. GRÀCIES PER TANT. El divendres la Sara va baixar amb el pot. No va saber per què; el va agafar com s'agafa un paraigua quan el cel es posa estrany.

En Genaro li va allargar l'últim diari. Ella va buidar el pot sobre el taulell. Ell va comptar les monedes sense cap sorpresa, moneda a moneda, com qui cobra un pagament ajornat de fa molt de temps.

—Cent vint-i-cinc —va dir—. Justes. El mateix que costava el primer que vaig vendre.

I li va tornar el canvi: un cèntim nou, lluent, de l'any que ve.