El llum de davant

D'ençà que vivia sol, l'Andrés apagava el llum a dos quarts i escaig de dotze. A l'edifici de davant, una finestra del tercer s'apagava en el mateix instant. No era cap senyal, es deia: era una coincidència amable, dos insomnis amb el mateix horari. Li va agafar afecte, com se li agafa afecte a un semàfor que sempre et toca en verd.

Un dimarts va decidir comprovar-ho. Va deixar el llum encès a les dotze. A la una. A les tres. La finestra de davant va aguantar encesa, exacta, sense ni un parpelleig, com si també estigués esperant.

Al matí va baixar a preguntar. La portera de l'edifici de davant va arronsar les espatlles: el tercer feia anys que era buit, des d'allò de la senyora Elvira. No hi quedaven ni mobles, va dir. Ni bombetes.

Aquella nit l'Andrés va apagar el llum a l'hora de sempre. Davant, la llum va trigar un segon més de l'habitual a apagar-se. Un segon exacte. Just el que calia perquè quedés clar qui acompanyava qui.