MargenFeia quaranta minuts que era en aquella sala d'espera de parets color os, fullejant revistes que ja es coneixia de memòria. Odiava aquella clínica, l'olor de desinfectant, la música sense melodia.
La recepcionista va consultar la pantalla i va pronunciar el nom amb veu cansada.
—Martín Alcázar.
Es van aixecar quatre persones alhora. Ningú no es va tornar a asseure. Tots es van mirar, i en cada rostre va reconèixer, amb un calfred, les seves pròpies celles, la seva mateixa manera d'arrufar el front.
El pare que els havia abandonat a tots, cadascun en una ciutat diferent, acabava de morir. I ara es coneixien.