El fill digital troba a faltar un pare que és viu

—Agafa’l tu, Iker.

—Qui és?

—La senyora Casals. El tiquet que vas obrir ahir.

—Em va penjar a la tercera frase. Explica-l’hi tu.

—No sé què dir-li.

—El seu fill digital ha començat a dir que troba a faltar el pare. Un pare viu, Iker.

—Què?

—Fa sis mesos que està en marxa. Ella va pagar per tres anys. Va començar ahir.

—El pare és viu?

—I no viu amb ella des de fa onze anys. El fill original va morir al gener.

—Ah.

—El podem podar. La pòlissa inclou una poda a l’any.

—I s’arregla?

—Torna al cap de dos mesos. No estem copiant el fill, Iker: li creix un fill diferent a sobre. Al del 34 li ha sortit igual amb el pare. A la de dalt, amb crits.

—Li ho diem?

—Li dius que s’ha detectat una desviació afectiva, que la seva pòlissa cobreix una intervenció a l’any i que passi dimarts.

—I que li tornarà a passar?

—No. Aprenen sols, al segon o al tercer.

—I si el noi es nega a la poda.

—Va signar ella. El noi no signa res. No té mans.

—Nora.

—Què.

—Quan va venir el meu germà, després de l’accident, tu li vas podar res?

—Agafa el telèfon.