Valentín truca a set persones per treure'ls la data

DIMECRES, 16:40

L'últim número del full el marca a les cinc menys vint. En Valentín Pedrosa porta vint-i-tres anys al servei d'admissions de l'hospital comarcal de Valdemoral i té el costum de deixar per al final la trucada que pitjor anirà.

—Senyora Obdulia, bona tarda. Soc el Valentín, de l'hospital. Vam parlar divendres.

—Ai, Valentín. Si ja tinc la bossa feta i tot.

Això és el pitjor, i arriba al segon quaranta.

Ho explica com ho ha explicat sis vegades aquest matí, intentant no dir «sistema» ni «criteri» ni «índex». Que la llista d'operacions de genoll s'ordena des d'aquesta nit d'una altra manera. Que abans s'ordenava pel temps que cadascú portava esperant i ara s'ordena per com de malament està cadascú. Que el seu nom era entre els set primers divendres i aquest matí ja no hi és. Que dijous 23 no l'operen.

—I quan em toca ara?

—No ho sé, senyora Obdulia. Això depèn de com entri la gent per davant.

—Però divendres ho sabia, vostè.

—Divendres ho sabia.

L'Obdulia Bragado fa setanta-nou anys al gener. Camina amb un bastó d'alumini que li van donar al centre de salut i té la filla a Saragossa, amb un bitllet d'avió comprat per al dia 22. No diu res. A la pantalleta del telèfon, el comptador de la trucada passa dels dos minuts i el Valentín no l'omple.

—I el que entra al meu lloc, ja ho sap?

—Sí. Aquest matí.

—Doncs llavors està bé.

A les cinc menys cinc, el Valentín penja i fa l'última ratlla al full. A la columna del costat té anotat, amb la seva lletra, què ha passat a cada trucada: dos van plorar, un el va insultar a ell personalment, tres van penjar sense acomiadar-se i una va dir que llavors està bé.

DIMECRES, 11:15

Al quart del full li agafa el telèfon la seva dona, i tarda a posar-se. En Fermín Olmedilla té un taller de planxa i pintura amb un empleat, en un polígon a dotze quilòmetres, i divendres va demanar dues setmanes de baixa prevista.

—Ja està el noi contractat per cobrir-me. Vaig signar divendres a la tarda.

—Ho sé. Ho sento.

—No, perdoni. Vostè divendres no ho sabia. —Se sent una ràdio i un compressor—. Em pot donar alguna cosa per escrit?

—Li puc donar un justificant de l'hospital amb la data d'avui i l'explicació sencera. El tinc signat aquesta tarda.

—Amb segell?

—Amb segell i amb el meu nom.

—Envii'l al taller, no a casa.

I abans de penjar:

—Vostè en porta moltes d'aquestes avui?

—Set.

—A veure com li acaba el dia.

A dos quarts de dotze, el Valentín demana a la supervisora de la unitat que li autoritzi set justificants amb el mateix text. Els hi signa en vint minuts, i és el més ràpid que es mou res en tota la setmana.

DIMECRES, 08:05

Engega l'ordinador abans de treure's l'abric. La llista d'espera quirúrgica de traumatologia té mil cent quaranta noms i ocupa cinquanta-sis pantalles. Baixa fins on era divendres el nom de l'Obdulia Bragado, que era el lloc sis, i no hi és. El busca pel número d'història i apareix al quatre-cents dotze.

A dalt, entre els set primers, hi ha set noms nous. El tercer és una dona de quaranta-sis anys amb un índex de setanta-un sobre cent que portava catorze mesos al lloc tres-cents vuitanta-vuit.

El Valentín comprova si el programa s'ha equivocat. Obre el registre de la tasca nocturna, treu els dos llistats —el d'ahir i el d'avui— i els compara línia per línia durant una hora i quart.

El programa ha fet exactament el que se li ha demanat.

DIMECRES, 00:00

No hi ha ningú a l'edifici tret d'urgències i el de seguretat. La tasca programada tarda noranta segons a reordenar mil cent quaranta noms per l'índex de prioritat clínica en lloc de per la data d'entrada a la llista.

A les zero hores i noranta segons la tasca deixa una línia al registre i s’apaga.

DIMARTS, 18:40

Li costa quaranta minuts i tres transferències aconseguir parlar amb una persona de debò a l'àrea de salut. Pregunta una sola cosa: si els set que ja tenen data donada la conserven.

La dona de l'altra banda obre la instrucció i la va llegint per sobre en veu alta. Diu que allà no hi posa res d'això. Ella li pregunta si hi consta cap règim transitori, i el Valentín, que se la sap de memòria des de dilluns a les vuit i deu, li contesta que no hi consta.

—Llavors no.

—I qui els avisa?

Hi ha una pausa curta, la d'algú que mira un organigrama.

—Doncs vostès. Qui els va donar la data?

El Valentín penja, baixa a la màquina, puja amb un cafè que no es beu i fa el full quadriculat: els set noms, els set telèfons i, al costat de cadascun, l'hora a què els va trucar divendres. El posa en el mateix ordre de divendres, perquè l'Obdulia Bragado, que va ser l'última a rebre la bona, sigui també l'última a rebre l'altra.

DILLUNS, 12:00

—Dona'm els set noms de divendres i els truco jo.

L'Amanda Quintanar, traumatòloga de l'hospital des de fa nou anys, és de peu a la porta del despatx d'admissions amb la bata oberta i una carpeta sota el braç. Fa dos anys que demana per escrit que la llista s'ordeni per índex de prioritat i no per antiguitat. Divendres, sense saber-ho encara, va guanyar.

—No.

—Valentín, el canvi l'he demanat jo. Deixa'm donar la cara.

—I les dates les vaig donar jo. Per telèfon, divendres al migdia, un per un. —Tanca la pantalla—. Tu saps quanta gent et dona les gràcies per telèfon en vint-i-tres anys?

La Quintanar deixa la carpeta damunt la taula i no l'obre.

—Sé que tindràs el pitjor dimecres de la teva vida i que el tindràs per una cosa que vaig demanar jo.

—Els vaig trucar jo. És l'única cosa que estic dient.

—D'acord. —No es mou de la porta—. Però vull que sàpigues d'on surten aquests set buits, perquè fa dos anys que ho sé i ningú no m'ho ha preguntat. Tinc una pacient de quaranta-sis anys que no pot pujar a casa seva des del gener. Fa catorze mesos que és a la llista i, cada vegada que entra algú amb més antiguitat, ella baixa un lloc. Amb el criteri vell l'operen el 2028.

—I amb el nou?

—Dijous 23.

El Valentín es queda mirant la carpeta tancada perquè no té ningú a qui anomenar.

—Pregunta'm ara tu de qui trec jo els set buits —diu ella, i ho diu cansada, sense ganes de guanyar—. És el que jo no he pogut contestar en dos anys. Per això vaig demanar el canvi.

Es torna a posar la carpeta sota el braç i surt sense tancar la porta.

—Setanta-un —diu des del passadís—. Per si dijous vols saber qui entra.

DILLUNS, 08:10

La instrucció arriba a les vuit i deu en un correu amb un PDF de quatre pàgines. S'aplica a partir de les zero hores de dimecres. La llista d'espera quirúrgica s'ordenarà per un índex de prioritat clínica de zero a cent que suma el dolor declarat, la limitació de moviment mesurada a consulta i el que l'articulació li impedeix fer a aquella persona a casa seva, i deixarà d'ordenar-se per la data en què cada pacient va entrar a la llista.

El Valentín ho llegeix dues vegades. La segona, a poc a poc, buscant la paraula «transitori».

El primer que fa, abans del cafè, és obrir el full de divendres.

DIVENDRES, 13:50

Set buits de quiròfan per a les tres setmanes següents i set noms per ordre d'antiguitat a la llista. El Valentín porta trucant des de les nou i cinc i va per l'últim. Aquesta és la part de la feina per la qual aguanta la resta: una trucada de tres minuts en què la gent es posa a donar les gràcies a un administratiu.

—La senyora Obdulia Bragado?

—Soc jo.

—Li truco de l'hospital comarcal de Valdemoral, del servei d'admissions. És pel genoll dret. Tenim data.

A l'altra banda se sent el frec de l'auricular contra alguna cosa, i una cadira.

—Dijous 23, ingrés a les vuit del matí, en dejú des de les dotze de la nit. Li arribarà la carta dimarts, però li ho avanço per telèfon perquè hi ha gent que la carta la rep tard.

—Dijous 23.

—Dijous 23.

—Esperi, esperi. M'ho repeteix a poc a poc, que ho apunto al calendari de la cuina?