MargenEl meu pare va guardar cada rebut de la seva vida en capses de sabates. Factures de la llum, entrades de cinema, tiquets del mercat amb el nom de tomàquets que ja no existeixen. Quan es va morir, em va demanar que no els llencés sense llegir-los. Jo vaig pensar que era l'última mania d'un home que ordenava els calaixos per colors.
Vaig trigar quatre mesos a obrir la primera capsa. La vaig obrir una nit d'insomni, amb la promesa de llençar-ho tot l'endemà al matí. Vaig començar pel 1994. Un tiquet de gasolina, una farmàcia, un ram de flors de dotze euros. I així, capsa rere capsa, vaig anar reconstruint un home que jo creia conèixer.
Llavors vaig trobar el patró. El primer divendres de cada mes, durant vint-i-dos anys, un mateix import a la mateixa floristeria. Mai no les va portar a casa. La meva mare és morta des d'abans que jo nasqués; ell no la va tornar a mencionar, ni una sola vegada, com si el silenci fos una manera de ser-li fidel.
Vaig buscar la floristeria. Encara era oberta. La dona del taulell, ja gran, va reconèixer el meu cognom abans que acabés de dir-lo. Em va explicar que el meu pare comprava les flors i les deixava, sempre, al mateix banc del cementiri. Que a vegades s'hi asseia una hora. Que no parlava mai.
—I quines flors eren? —vaig preguntar, per dir alguna cosa, perquè em tremolava la veu.
—No-m'oblidis —va dir ella—. Sempre no-m'oblidis. Deia que era l'única cosa que sabia demanar sense equivocar-se.
Vaig tornar a casa amb la capsa del 2015 sota el braç. Aquella nit no vaig llençar res. Ara els guardo jo, a les mateixes capses de sabates, i el primer divendres de cada mes baixo al mercat i compro tomàquets que no existeixen. És l'única cosa que sé demanar sense equivocar-me.