Els guants de la reixa

Al barri hi ha un costum amable: quan algú troba un guant perdut, el deixa posat a la reixa del parc, ben visible, per si el seu amo torna a buscar-lo. Fa anys que hi passo per davant. Mai no li havia donat importància.

Aquest hivern vaig començar a comptar-los. Al desembre n'hi havia tres. Al gener, set. Aquest matí, onze, arrenglerats a les puntes de ferro com una fila de salutacions congelades. Va ser en veure'ls tots junts que ho vaig notar: els onze són de la mà esquerra.

Vaig preguntar al quiosquer, que ho sap tot. Va arronsar les espatlles: «La gent perd més l'esquerra», va dir, «per la butxaca de l'abric». Aquella nit vaig perdre un guant. El dret. Vaig refer les meves passes, carrer per carrer, fins a la reixa.

El meu guant no hi era. Els onze esquerres continuaven allà, quiets, amb els dits apuntant al cel. Em vaig treure el que em quedava i el vaig penjar amb els altres, a poc a poc, com qui paga un deute antic.

En algun pis d'aquest barri, algú guarda un calaix ple de mans dretes. Espero que l'abrigui. Espero no saber mai què aplaudeix.