MargenHem après a tractar l'avorriment com una avaria que cal reparar immediatament amb la pantalla més propera. Així que apareix un buit —l'ascensor, la cua, el semàfor—, l'omplim.
Però l'avorriment no és un error del sistema: és una sala d'espera. És l'únic moment en què el teu cap, sense cap tasca a atendre, comença a parlar-te de debò. Allà neixen les idees rares, els records que faltaven, les decisions que feia setmanes que evitaves.
Cada vegada que tapes l'avorriment a l'instant, penges justament quan anava a dir alguna cosa. Prova de quedar-te deu segons més en el silenci. No és temps perdut: és la teva pròpia veu que et truca.