Tres persones miren el fum i gairebé ningú no avisa

Tu estàs omplint un qüestionari en una sala amb dues persones més quan comença a entrar fum per una reixeta. Te'l mires, esperes una reacció i comproves que els teus companys continuen escrivint mentre l'aire es torna molest. Si estàs sol, tens moltes probabilitats d'aixecar-te; si sou tres i els altres dissimulen, gairebé mai no ets tu qui avisa.

El 1968, John Darley i Bibb Latané, dos psicòlegs joves obsessionats a entendre per què la gent ajuda o no ajuda, van preparar aquesta escena amb estudiants; Darley ensenyava a la Universitat de Nova York i Latané a Columbia, a unes parades de metro. Tu, al lloc del participant, no saps que el fum forma part de l'experiment.

Quan et deixen sol, el 75 % dels qui ocupen el teu seient s'aixeca i comunica el que passa. Quan t'acompanyen dos còmplices dels investigadors i tots dos actuen amb tranquil·litat, el percentatge cau al 10 %. Si els qui t'envolten són dos desconeguts autèntics, sotmesos al mateix dubte que tu, avisa el 38 %. La companyia, que en teoria hauria de multiplicar la vigilància, sovint el que multiplica és la teva quietud.

El detall més incòmode no és en cap taula. Mentre el fum continua entrant, pots arribar a fregar-te els ulls i continuar assegut. El teu cos registra que la situació empitjora, però els teus companys aparenten que res no mereix una resposta. Te'ls mires per interpretar el perill i ells et miren a tu amb la mateixa intenció. Cadascú rep dels altres una calma que cap d'ells no sent de veritat.

Aquest bloqueig es coneix com a efecte espectador, la inhibició causada per altres presents. Tu no necessites ser cruel per caure-hi. Primer dubtes de la teva interpretació: potser el fum prové d'una prova prevista o d'una màquina inofensiva. Després apareix la difusió de responsabilitat, el repartiment mental del deure d'ajudar. Si tres persones poden avisar, tu sents que l'obligació ja no descansa sencera sobre teu.

Darley i Latané van provar el mateix mecanisme aquell any amb una emergència diferent. Tu parles per intèrfon amb un altre participant i sents com la seva veu gravada es transforma en el que sembla un atac epilèptic. Quan creus que només vosaltres dos escolteu la conversa, el 85 % dels qui són al teu lloc surt a buscar ajuda. Si creus que quatre persones més també ho senten, actua el 31 %.

Els registres del laboratori guarden un detall que desmunta la lectura fàcil. Els qui no sortien de la cabina no estaven tranquils: els investigadors els van trobar amb les mans tremolant i els palmells suats, i la primera cosa que preguntaven en acabar era si aquella persona estava bé. Aquella quietud tenia poc de decisió: els retenia l'empat entre dues pors, la de no fer res i la de fer el ridícul, a l'espera d'un senyal que els altres tampoc no donaven. Uns quants es van aixecar tan bon punt l'experimentador va obrir la porta: només els faltava el permís.

L'atac sembla igual de greu en totes dues situacions. El que canvia és el nombre de possibles auxiliadors que imagines al voltant. Si penses que sou dos, la petició pràcticament t'assenyala. Si creus que sis persones comparteixen l'escena, pots suposar que una altra ja s'ha mogut, que és més a prop o que sap més bé què fer. La responsabilitat dividida entre sis acaba sense amo visible.

La pregunta que va impulsar aquella recerca va néixer d'un relat periodístic que convé conèixer amb la seva correcció. El març de 1964 va ser assassinada Kitty Genovese, una jove atacada de matinada al costat del seu portal al barri novaiorquès de Queens. Un diari va afirmar que 38 veïns havien presenciat el crim sense fer res. Aquella versió va convertir el cas en la imatge perfecta d'una multitud indiferent.

Dècades després, tu ja pots saber que aquella xifra era en gran part una llegenda. Hi va haver persones que no van presenciar l'atac sencer, algú va trucar, algú va cridar des d'una finestra i una veïna va baixar per abraçar Genovese. La història real no elimina la pregunta dels investigadors, però sí que t'obliga a separar un fenomen demostrat en experiments d'una narració periodística exagerada.

També hi ha un altre contrapès a col·locar davant de la idea que un grup sempre paralitza. El 2019, un equip va revisar gravacions de càmeres de seguretat amb baralles reals en carrers del Regne Unit, els Països Baixos i Sud-àfrica. En prop de nou de cada deu conflictes, algú va intervenir. Si esperaves trobar una multitud immòbil a cada escena, les càmeres mostren el contrari.

Gairebé sempre apareix ajuda, però aquesta dada no et garanteix que siguis tu qui la comenci. Es pot moure una altra persona mentre tu esperes, i la teva espera continua governada pel mateix repartiment. El que se'n pot aprofitar és reconèixer l'instant en què et sorprens buscant permís a les cares dels altres — perquè aquestes cares, ara ho saps, potser estan esperant el teu gest.

No cal cap laboratori per veure'l funcionar. Pensa en l'última vegada que vas veure una maleta caiguda en una andana amb dotze persones mirant, o en aquell «algú s'hi pot acostar a mirar-ho?» que fa dues hores que espera resposta en un correu amb vuit destinataris. Cap dels vuit no s'hi ha negat: cadascun ha deixat l'encàrrec, sense adonar-se'n, en mans dels altres set.

Quan ets tu qui necessita socors, pots tallar aquest repartiment abans que comenci. I convé saber que el 112 funciona igual a tot Europa, des de qualsevol telèfon, també sense cobertura de la teva companyia. Cridar «que algú truqui» deixa la tasca flotant entre tots els presents. Als cursos de primers auxilis t'ensenyen a triar una persona per un tret visible, mirar-la i encarregar-li una sola cosa. Tan bon punt l'assenyales, deixa de ser part del decorat: té nom, encara que sigui «el de la jaqueta blava», i té tasca.

Si ets tu qui veu el fum, el mateix coneixement pot desbloquejar-te. No necessites esperar a tenir una certesa que ningú més no té. Pots aixecar-te, preguntar què passa o avisar. El teu moviment proporciona a la resta la informació social que tots estaven buscant. A la sala de 1968, la primera persona que hagués abandonat la cadira hauria trencat l'acord involuntari de continuar omplint el qüestionari.

Queda't amb la versió incòmoda i verdadera: pertanys a una espècie que sol intervenir, i tot i així la teva conducta canvia tan bon punt creus que uns altres se'n poden ocupar. La sortida cap en un gest. Si el que està en un destret ets tu, tria una cara abans de demanar res.

Assenyala-la amb la mà i digues, amb aquestes paraules o amb les teves: «Tu, el de la jaqueta blava: truca al 112 ara».