La xarxa que es diu Casa

Al meu edifici hi ha una xarxa wifi que es diu «Casa». Sense número de pis, sense cognom, sense gràcia de veí enginyós. És allà des que m'hi vaig mudar.

Ho vaig preguntar a la reunió de la comunitat: ningú no la reclama. El del segon, que instal·la routers, va pujar i baixar l'escala amb el mòbil a la mà, mesurant el senyal com un saurí. És més fort al replà del tercer, va dir, però al tercer no hi viu ningú des de fa anys.

Me n'hauria oblidat, si no fos pel detall de les mudances. Quan els del cinquè van marxar, «Casa» va tenir cobertura màxima durant tres dies. El mateix quan va morir la senyora del primer: aquella setmana, tres ratlletes a tot arreu, fins i tot al portal.

Ahir a la nit, amb la caixa de cartró al costat de la porta i el contracte del pis nou signat, el mòbil em va demanar una cosa que no li he sabut negar: «Connectar-se a Casa?». No té contrasenya. No n'ha tingut mai. Només cal voler entrar.