L’Eastland va deixar 844 morts sense sortir del moll

Al costat del pont de Clark Street, qui mirés des del moll veia passatgers dins de l’Eastland, rere les finestres. El vapor continuava amarrat al centre de Chicago el matí del 24 de juliol de 1915. Abans de recórrer un sol metre cap al llac Michigan, havia tombat i havia causat la mort de 844 passatgers i tripulants.

Prop de 2.500 persones havien embarcat per participar en una excursió de Western Electric. El pla consistia a navegar fins a Michigan City i celebrar-hi un pícnic per als treballadors de la planta de Hawthorne. També hi participaven les seves parelles i els seus fills. Els bitllets s’havien repartit per departaments, de manera que companys del mateix taller van pujar junts i moltes famílies van ocupar els salons i les cobertes amb roba de diumenge. A fora queia un plugim; a dins, la jornada encara semblava una festa d’empresa.

L’Eastland arrossegava problemes d’estabilitat des dels primers anys. Tenia poc calat i depenia de diversos tancs per ajustar l’equilibri. La tripulació hi bombejava aigua de llast quan el pes canviava de lloc. Després del desastre del Titanic s’havien instal·lat més bots salvavides a les cobertes superiors, una millora destinada a augmentar la capacitat d’evacuació que també va afegir pes a la part alta. El centre de gravetat va pujar i el vaixell va quedar encara més exposat als moviments d’una multitud.

El primer avís d’aquell matí va arribar a les 6.41. Mentre l’embarcament continuava, l’Eastland va començar a escorar cap a estribord. En termes nàutics, estribord és la dreta mirant a proa i babord l’esquerra; en aquell amarratge, el primer donava al moll i el segon al riu. La tripulació va introduir aigua als tancs de llast i va aconseguir redreçar-lo. Després va aparèixer una inclinació cap a babord. També van poder reduir-la, encara que només en part.

La pluja va portar alguns passatgers cap als salons coberts. D’altres es van reunir a babord per observar el riu i les embarcacions que hi passaven. El pes a bord canviava mentre els tancs intentaven compensar-lo, i els mobles no tenien fixacions capaces de mantenir-los a lloc durant una inclinació forta. L’escora cap al riu va tornar i va anar creixent: a les 7.27 ja arribava als 25 o 30 graus.

Un minut després era d’uns 45 graus. La vaixella i els bancs van lliscar cap al costat que baixava. Les persones també hi van caure, afegint càrrega just quan el buc necessitava recuperar-se. L’aigua va arribar als portells oberts i va entrar a les sales. A les 7.28 l’Eastland va girar completament sobre babord i va quedar estirat al llit del riu, a uns sis metres de profunditat. Una part del buc va romandre fora de l’aigua, però molts compartiments es van inundar i les sortides van quedar bloquejades en pocs minuts.

Els qui eren a les cobertes superiors van intentar enfilar-se per la superfície gairebé horitzontal del buc. Alguns van saltar cap al moll; d’altres van necessitar cordes o mans que els traguessin del pendent moll. A l’interior, bancs i taules havien caigut contra portes i passadissos. La roba xopa dificultava cada moviment, i les finestres del costat enfonsat eren sota l’aigua. En algunes sales van quedar bosses d’aire, i els rescatistes encara podien sentir cops procedents de dins.

Els treballadors dels magatzems pròxims van ser dels primers a córrer cap a l’Eastland. Les tripulacions d’altres vaixells hi van acostar les seves embarcacions sense esperar que s’organitzés una operació formal. El remolcador Kenosha es va situar al costat del flanc exposat i es va convertir en un pont flotant: els supervivents podien travessar-lo fins a terra. Després van arribar policies i bombers amb escales. Van estendre cordes i van utilitzar bufadors per tallar les planxes del buc allà on encara localitzaven persones atrapades.

Entre els qui van pujar al metall tombat hi havia els surfmen de l’estació d’Old Chicago, rescatistes marítims que ja pertanyien a la Guàrdia Costanera. El cos federal s’havia creat el 28 de gener d’aquell any mitjançant la unió del Life-Saving Service i el Revenue Cutter Service. Van treballar al costat de bombers i policies. També hi havia mariners i obrers sobre aquella superfície molla, que s’escalfava amb cada tall. Algunes obertures amb prou feines permetien extreure una persona; per unes altres calia introduir una llitera i maniobrar entre ferros i mobles desplaçats.

Jun Fujita, fotògraf del Chicago Evening Post, va documentar el rescat des de la ribera. Les seves plaques mostren homes avançant pel costat de l’Eastland, una multitud concentrada al costat de l’aigua i els edificis del centre immediatament al darrere. L’Eastland encara tocava el moll quan centenars de persones van quedar atrapades a l’interior.

Els ferits van ser distribuïts per edificis pròxims mentre augmentava el nombre de cossos recuperats. L’armeria del Segon Regiment va acabar convertida en dipòsit de cadàvers i centre d’identificació. Hi van arribar familiars que buscaven persones embarcades poques hores abans; la roba i els objectes personals van ajudar a identificar les víctimes. Dècades més tard, aquell mateix edifici acolliria els estudis Harpo d’Oprah Winfrey.

La pèrdua va colpejar especialment Hawthorne, on treballaven nombrosos immigrants txecs i descendents seus. El repartiment conjunt dels passis havia reunit companys, veïns i parents a les mateixes zones del vapor. Després, els cognoms es van repetir a les llistes de desapareguts, a les parròquies i als carrers pròxims a la planta. Van morir vint-i-dues famílies senceres. Els registres de Western Electric i les declaracions familiars es van contrastar amb les llistes de supervivents. Els cossos recuperats van completar el recompte oficial de 844 morts.

La investigació federal va revisar l’historial d’escores de l’Eastland, el maneig del llast, els portells oberts, els bots afegits i les decisions de la tripulació. El procés va començar a Chicago i es va traslladar a Grand Rapids, on els propietaris esperaven trobar un entorn judicial més favorable. Clarence Darrow va assumir la defensa del cap de màquines Joseph Erickson mentre enginyers i oficials discutien el pes del disseny, la distribució dels passatgers i les modificacions posteriors al Titanic. Propietaris, oficials i inspectors van ser acusats, però els procediments penals van acabar sense càstigs d’acord amb la magnitud de la catàstrofe.

El naufragi també va intensificar el debat sobre el control federal dels dissenys de vaixells de passatgers. La història oficial de la Guàrdia Costanera recull una proposta perquè el Govern pogués examinar plànols i especificacions abans d’autoritzar un vaixell. El Congrés va concedir aquesta facultat vint-i-un anys més tard, després dels desastres del Morro Castle i el Mohawk; aleshores, l’Eastland ja havia deixat enrere el seu nom civil.

El buc va ser retornat a la posició vertical l’agost de 1915 i mai més no va transportar excursionistes. La Marina el va comprar, el va transformar i el va mantenir dècades en servei pels Grans Llacs com a USS Wilmette. El vaixell que havia matat 844 persones sense sortir del moll va ser desballestat després de la Segona Guerra Mundial.