Margen
Al carrer que els plànols van oblidar hi havia una rellotgeria oberta només per als qui havien perdut alguna cosa més que l'hora. El rètol deia: «Reparem el temps. No preguntem per a què».
En Martín va entrar-hi un dijous de pluja amb el rellotge del seu pare a la butxaca, aturat a les 6:14, l'hora exacta en què va deixar de bategar el cor del vell.
—No vull que camini —va dir el rellotger sense aixecar la vista—. Vol que aquesta hora no se'n vagi mai. És diferent.
En Martín no va saber què respondre. L'home va agafar el rellotge, el va obrir com qui obre una nou amb cura i va mirar-ne l'interior una bona estona.
—Puc fer que les sis i catorze durin el que vostè visqui —va dir per fi—. Però haurà de renunciar a totes les altres hores iguals que vinguin. Cap altre 6:14 tornarà a significar res.
En Martín va pensar en els trens que agafaria a aquella hora, en els despertars, en els rellotges de les estacions. Va pensar en el seu pare. Va assentir.
Va sortir al carrer amb el rellotge aturat i calent a la mà. A la seva esquena, la rellotgeria ja no hi era. Al seu lloc, una paret llisa, sense porta, com si el temps, agraït, hagués decidit guardar-li el secret.