El llac que es va empassar 11 barcasses en tres hores

A les sis del matí del 20 de novembre de 1980, la torre de perforació que Texaco havia plantat sobre el llac Peigneur, al sud de Louisiana, buscava petroli amb una broca de 36 centímetres. El llac era una làmina d'aigua dolça de tres metres de fondària. Tres-cents metres més avall, la Diamond Crystal Salt Company excavava sal en galeries de la mida d'una catedral.

Els càlculs van fallar i la broca va entrar pel sostre de la mina. Per un forat de l'amplada d'un plat va començar a colar-se el llac sencer. L'aigua va dissoldre la sal, el forat va créixer, i al mig del llac es va obrir un remolí que es va empassar les dues torres de perforació, onze barcasses, un remolcador i seixanta-cinc acres de l'illa Jefferson —unes vint-i-sis hectàrees— amb jardí botànic i hivernacles inclosos.

El canal de Delcambre, que fins aquell matí desguassava el llac cap al mar, va fer mitja volta i va començar a córrer al revés. Durant unes hores Louisiana va tenir la cascada més alta de la seva història, alimentada pel golf de Mèxic.

No va morir ningú. Els cinquanta-cinc miners que hi havia a sota van sortir pels pous de ventilació seguint el protocol d'evacuació, i els homes de la torre van arribar a la riba abans que s'enfonsés. Dos dies després, quan l'aigua salada va omplir el buit i les pressions es van igualar, nou de les onze barcasses van tornar a la superfície com taps de suro.

El llac Peigneur encara hi és, però ja no és dolç ni té tres metres: passa dels seixanta. Texaco i la perforadora van pagar 32 milions de dòlars a la minera i 12,8 milions als jardins.