Margen
Et sents en un vídeo que va gravar un altre i el primer que penses és que el micròfon era dolent. No ho era: aquesta veu fina i aliena és exactament la que fa tota la vida que senten la teva mare, els teus amics i la gent amb qui treballes. L’aparell no et deforma; et treu una cosa que només tenies tu.
Quan parles, la teva veu t’arriba per dos camins alhora: per l’aire, igual que als altres, i per dins, a través dels ossos del crani. Aquest segon camí transporta especialment bé els tons greus, de manera que la veu que tu sents és més greu, més ampla i més solvent que la que surt de la teva boca. És el mateix mecanisme que et fa sentir una poma mossegada amb estrèpit d’enderroc mentre ningú del teu costat se n’assabenta. Un enregistrament només recull el camí de l’aire.
Dos psicòlegs de Kansas, Philip Holzman i Clyde Rousey, van descriure aquest sotrac el 1966 i el van anomenar confrontació amb la pròpia veu.
Grava’t trenta segons llegint qualsevol cosa i escolta-ho tres vegades seguides: a la tercera ja no fa vergonya. És l’únic assaig que cal abans d’una entrevista per vídeo.