Queden 36 hores d'aigua i 14 parcel·les que reguen

La Felisa Arcediano va obrir la caseta de claus a les sis i deu del matí amb el comunicat de la Confederació a la mà: quedaven 36 hores d'aigua al lateral 7 i el canal tancava el dia 11. Catorze parcel·les reguen d'aquell lateral. Ella feia quatre mesos que era séquiera, l'ofici d'obrir i tancar els torns de reg, i era la primera vegada que els números no sortien.

Els havia sumat tres vegades a la taula de la cuina, amb el quadern de torns obert i un llapis de fuster. La parcel·la 1 demanava dues hores. La 3, de la Chelo Bardají, dotze hectàrees de gira-sol, demanava nou. La 9 de l'Olimpio Sanz demanava cinc. La 12 del Nazario Elorrio demanava sis, les mateixes sis de tots els anys. La 14 no demanava res, perquè la 14 és la Cerrada i fa vint-i-vuit anys que ningú no hi signa.

Cinquanta-dues hores demanades. Trenta-sis al canal.

La caseta de claus fa olor de ferro i de sac mullat. A dins hi ha una paret de claus numerades, una per compuerta, i el quadern de tela negra on el seu oncle va apuntar durant trenta-un anys l'hora d'obertura, l'hora de tancament i la inicial de qui regava. La Felisa va agafar la clau del 7 i va sortir al camí. A aquella hora el páramo tenia el color de la cendra i se sentia l'aigua abans de veure-la.

En Donato Rebolledo l'esperava al quilòmetre quatre, recolzat a la moto. En Donato és el guarda del canal, l'home que la Confederació paga perquè ningú no toqui el que és seu, i porta cinquanta-vuit anys mirant aquesta aigua, trenta dels quals cobrant per mirar-la.

—Véns d'hora per ser dimarts —va dir.

—Vinc a veure l'aforament.

L'aforament és un regle de ferro clavat al mur del canal, amb els números pintats de blanc, que diu quanta aigua hi passa. En Donato es va apartar per deixar-la mirar i no va dir res mentre ella apuntava la xifra al quadern. Després sí que va dir alguna cosa.

—Aquell ferro està tort des de la riuada.

—Tort quant.

—Tort —va dir en Donato—. Jo no porto els comptes del vostre torn.

La Felisa va apuntar també allò, amb la data, perquè el seu oncle li havia deixat dit una sola cosa abans de retirar-se: que en aquest ofici el que no està escrit no ha passat, i que a qui reparteix aigua el jutgen dues vegades, una l'any del repartiment i una altra deu anys després.

Va tornar pel camí de baix, que passa per la llinda de la Cerrada. La parcel·la 14 són dos mil metres d'hort vell amb quatre figueres i una morera, tancat amb filferro des que se'n va anar el propietari. Estava verd. Sempre està verd, també a l'agost, i al poble això s'explica igual que s'explica que a la font no hi ha faltat mai aigua: com una cosa que ja hi era abans que nosaltres. La Felisa va passar de llarg. Portava setze hores que no existien i una assemblea a les nou.

A les nou es va obrir l'assemblea a la sala de la comunitat de regants, que és els baixos de l'antic ball, amb dotze cadires de plàstic i una estufa apagada. Van venir nou dels catorze. La Pura Mazuelas, presidenta de la comunitat des del 2011, setanta-un anys i la veu més baixa de la sala, es va asseure a la taula dels papers i la va deixar parlar a ella.

La Felisa va llegir les hores demanades una per una, en veu alta, parcel·la per parcel·la, i al final va llegir el total. Cinquanta-dues. Després va llegir el que hi havia al canal. Trenta-sis. Entre una xifra i l'altra hi va haver el soroll d'una cadira.

—Això són setze hores que no existeixen —va dir l'Olimpio Sanz, tractorista, el que rega la 9 i el que sempre parla primer.

—Setze.

—Doncs resta-les a qui les hagis de restar, però el dia 3 jo rego, que ho tinc demanat des del març.

—El dia 3 regues si et toca —va dir la Felisa.

En Nazario Elorrio, que té la 12 i seixanta-tres anys, no es va aixecar de la cadira per parlar. Va parlar des del fons, amb les mans al bastó.

—Les meves sis hores les tinc des d'abans que tu neixessis.

—Ho sé. Estan apuntades.

—Doncs no hi ha res a repartir.

La Chelo Bardají va demanar la paraula aixecant dos dits. La Chelo és la veterinària del poble i rega la parcel·la 3; el gira-sol d'aquelles dotze hectàrees és l'únic que cobra que no sigui el seu sou.

—Si jo no rego abans del dia 8, ho perdo tot. No perdo collita: perdo la sembra i el que dec de l'adob.

—Ho sé també.

—I què vas a fer?

La Felisa va deixar el quadern obert damunt la taula, de cara a la sala, perquè el veiessin des de les cadires. A la pàgina de l'esquerra hi havia les hores demanades, amb el nom de cadascun al costat. A la de la dreta, en blanc, hi havia el repartiment.

—El primer és saber quanta aigua hi ha —va dir—. L'aforament del quatre està tort des de la riuada i les 36 hores del comunicat són les del ferro, no les del canal. Fins demà al migdia no signo cap torn.

—Ens vas a deixar sense regar per un regle doblegat? —va dir l'Olimpio.

—Us vaig a deixar sense regar per l'aigua que no hi ha. El regle només em diu quanta és.

La Pura Mazuelas es va aixecar aleshores, va agafar el quadern i el va tancar amb les dues mans, sense brusquedat, com es tanca un llibre de missa. El va deixar davant de la Felisa.

—Demà al migdia, doncs —va dir—. I escolta una cosa, que ho dic davant de tots perquè no se m'oblidi a mi tampoc: aquí ningú no et farà responsable de l'aigua que no ve. T'ho faran del repartiment. Així que no em tornis amb comptes del ferro.

Es va posar l'abric i, abans d'arribar a la porta, es va girar.

—Doncs digue'm qui es queda sense regar.