Margen
A les 12.04, la lletrada Ariadna Pous deixa onze folis damunt la taula del jutjat de família número 3 de Terrassa i diu en veu alta, perquè consti, que cap no porta segell.
—Traducció jurada? —pregunta la senyoria, sense aixecar la vista.
—Traducció signada. No jurada. Demano que es reculli a l'acta el motiu.
La magistrada aixeca la vista aleshores. Una traducció jurada és la que signa i segella un professional habilitat per l'Estat, i és l'única cosa que ningú no pot discutir. A l'altre costat de la sala, Tamar Kvaratskhelia, trenta-vuit anys, auxiliar de geriatria en una residència de Rubí, s'aixeca sense que ningú li ho hagi demanat.
—Jo vaig portar els papers —diu, en un castellà lent i exacte—. Els vaig portar al març.
—Segui, senyora. Ara li pregunto a vostè.
La Tamar s'asseu. Ha canviat dos torns per ser aquí. Els onze folis són la sentència que un tribunal de Tbilissi va dictar el 2029 sobre la custòdia del seu fill, i sense ells la vista d'avui no decideix res.
—El Registre va tancar l'1 d'octubre d'enguany —diu Ariadna—. L'últim traductor jurat de georgià de la província té l'habilitació caducada des d'aquella data. M'ha traduït els onze folis i s'ha negat a segellar-los. És assegut a l'última fila.
La magistrada mira l'última fila.
—Senyor Cifuentes, vostè coneix el georgià?
—Trenta-un anys, senyoria.
—Acosti's.
A les 12.11, la lletrada de l'Administració de Justícia l'habilita per decret i la magistrada li pren jurament. Modesto Cifuentes, seixanta-un anys, jura dir veritat com a intèrpret designat per a aquest acte i per a cap més, dret, sense segell, sense número de registre, amb la mà dreta alçada davant d'onze persones. Després llegeix en veu alta, en castellà, la decisió i les dues pàgines que importen, aturant-se dues vegades per explicar una cosa que no cap en cap casella.
La primera aturada és a la pàgina set. Explica que el nen hi surt escrit de tres maneres diferents en tres papers diferents, que les tres són el mateix menor nascut el 14 de març de 2027 i que la diferència ve de passar el georgià a l'alfabet llatí, no de dos expedients. La segona és a la nou, on el tribunal de Tbilissi fa servir una paraula que en castellà es tradueix per «custòdia» i que allà significa una cosa més estreta: qui decideix l'escola. La magistrada li fa repetir aquella frase i la lletrada del jutjat l'escriu sencera.
La vista comença de debò a les 12.19. De tot el que es diu en castellà aquell matí, la Tamar entén exactament una paraula, i és el nom del seu fill, pronunciat bé, per primera vegada des que ha entrat al jutjat.
11.31
Modesto viu en un segon sense ascensor del carrer Sant Pau i obre la porta amb els folis a la mà esquerra, grapats.
—Hi són els onze —diu—. I van sense segellar.
—Modesto, sense segell això no és res.
—Sense segell és una traducció que ha fet un senyor. Agafa l'abric, que baixo amb tu.
—Baixes amb mi?
—El segell me l'ha tret l'Estat. La veu no. Si la jutgessa vol, que em prengui jurament allà mateix i que pregunti el que hagi de preguntar; això ho pot fer qualsevol jutjat i fa tota la vida que ho fa amb els idiomes que no tenen ningú. I si no vol, me'n torno a peu i no haurem perdut res.
L'Ariadna baixa els dos trams d'escala al seu davant, trucant al jutjat per avisar que n'arriben dos.
10.50
La taula de Modesto té tres coses a sobre: la sentència georgiana, un teclat i el certificat literal de naixement que el Registre Civil de Rubí va expedir el 2031. La Tamar seu al davant, amb l'abric posat, perquè no se l'ha volgut treure.
Modesto va per la pàgina set. S'atura.
—Tamar, vine. El teu fill com es diu?
—Luka.
—A la sentència de Tbilissi hi surt dues vegades com ლუკა, que és Luka, i quatre vegades a l'encapçalament transcrit a l'alfabet llatí com a «Lukas», perquè el funcionari que ho va mecanografiar va fer servir la grafia russa. I al certificat espanyol diu Lucas, amb c, perquè al registre de Rubí li ho van escriure d'oïda.
—És el mateix.
—Jo sé que és el mateix. La jutgessa no.
La Tamar es treu de la butxaca de l'abric el full de matrícula del col·legi de Rubí, doblegat en quatre. Allà el nen és «Luka K.», perquè el cognom no cabia a la casella. I afegeix, sense que ell ho pregunti, que al quadrant de la residència ella hi consta com a Tamara des del 2032 i que va deixar de corregir-ho el segon any.
Modesto apunta les dues coses al marge de la seva llibreta, no al foli. Ratlla la línia que acaba d'escriure i torna a començar la pàgina set. Tres grafies, un sol nen nascut el 14 de març de 2027, i algú que ho haurà de dir en veu alta i respondre'n.
9.40
—No puc —ha dit Modesto a la porta, una hora i deu abans, sense deixar-la passar del rebedor—. T'ho dic ja i ens estalviem el matí.
L'Ariadna porta la sentència en una carpeta de goma i el mòbil a la mà, amb la pantalla encesa a la llista dels vint-i-quatre idiomes que la plataforma Certifica emet a l'instant, signats, descarregables, vàlids a qualsevol jutjat del país. Romanès hi és. Ucraïnès hi és des de l'abril. Georgià no hi és, i fa tres anys que no hi és, perquè són dos mil parlants censats i el plec es va adjudicar per volum.
—Quaranta segons tarda —diu ella, i és veritat: quaranta segons i un codi de verificació de setze dígits al peu de cada pàgina.
—Per als vint-i-quatre. Per al teu, res.
—La vista és a les dotze.
—I la meva habilitació va caducar el dia 1. No és que no vulgui, Ariadna: si segello això, firmo com el que ja no sóc. Això té nom al Codi Penal i el té des d'abans que tu nasquessis.
—N'hi ha un a Saragossa.
—A dos-cents noranta quilòmetres i amb l'agenda tancada fins dijous. L'he trucat jo aquest matí, a les vuit i vint, abans que a tu se t'acudís trucar-me.
L'Ariadna es recolza al marc de la porta i fa l'única cosa que li queda, que és deixar de demanar-li el que no pot donar i demanar-li una altra cosa.
—Doncs tradueix-los. Sense segellar. Ja veuré jo què en faig.
Modesto es queda quiet dos segons. Després s'aparta de la porta i la deixa passar.
8.12
La carta del Registre va arribar el 2 d'octubre i fa dinou dies que és damunt la taula, sota el segell, que és un cilindre de goma amb mànec de fusta i tinta blava ressecada. Modesto esmorza dret, com cada dia des que la seva dona va agafar el torn de matí a la residència. La carta diu que, a partir de l'1 d'octubre de 2036, el Registre de Traductors i Intèrprets Jurats no admet renovacions, que la certificació de traduccions es presta d'ara endavant per mitjans automatitzats i que els professionals inscrits conserven el dret a fer servir el títol a efectes professionals i publicitaris.
A efectes professionals i publicitaris. Trenta-un anys jurant davant d'un jutjat que el que deia en castellà era exactament el que deia en georgià. Dues extradicions, catorze adopcions, el certificat de defunció d'un mariner de Poti que va arribar a Barcelona dins d'un sobre amb el segell mal enganxat, i una tarda del 2014 en què va aturar una vista sencera perquè el document original deia «germà de mare» i l'intèrpret anterior havia escrit «germà». I el que li deixen de tot això és el dret a posar-ho en una targeta.
El telèfon sona a les 8.14. És un número de Terrassa que no té guardat.
Modesto mira el segell abans de contestar. L'agafa, el gira, llegeix el seu propi nom a l'inrevés al cautxú. Després el deixa al calaix de dalt, tanca el calaix i despenja dret, amb la llibreta ja oberta.