Puja una passatgera amb un bitllet de fa vint-i-vuit anys

Queden dotze nits. El 803 surt de Ribadeña a les 23.40 amb els llums encesos, cinquanta-dos seients nets i cap viatger a dins: l'operadora va deixar de vendre bitllets dilluns i el dia 31 aixequen la via.

L'Olalla Berruezo, revisora de la línia des de fa onze anys, recorre el passadís igual que quan anava ple. Li ho han manat per escrit. El contracte amb l'Administració obliga a cobrir el servei fins a l'últim dia, i cobrir el servei vol dir que el tren surt, que ella hi va a dins amb la picadora a la butxaca i que en Fermín Aizpún, el maquinista que es jubila justament el 31, el porta fins a Puente Alcor i el torna.

—Dotze —diu en Fermín per l'intèrfon així que arrenquen.

—Dotze —contesta ella.

És l'única cosa que se'ls ha acudit per no parlar de res més.

A les 23.52 passen per Sotoclaro sense frenar. A les 00.06 comença la recta llarga, la que va paral·lela al riu, i l'Olalla s'asseu a la fila nou perquè des d'allà es veuen les dues portes. Fa onze anys que no s'asseu en un trajecte.

A les 00.11 nota que el tren frena.

Vallonga és un baixador de dues andanes curtes i una marquesina de xapa, tancat el 2011, quan la comarca va perdre les parades que no arribaven a deu viatgers al dia. No té llum. No té taquilla. Al quadre de comandaments ni tan sols hi surt: per al sistema, entre Sotoclaro i Ermua del Río no hi ha res.

El 803 s'hi atura trenta segons. La porta dos s'obre.

Hi puja una dona d'uns setanta anys, amb un abric blau marí cordat fins dalt, una bossa rígida i un paraigua que aquesta nit no li fa falta. S'eixuga els peus a l'escaló abans d'entrar i avança pel passadís fins a la fila quatre.

—Bona nit —diu—. Vaig fins a Puente Alcor.

—Senyora. —L'Olalla s'ha aixecat tan de pressa que li ha caigut la picadora—. Aquest tren no porta viatgers. No es venen bitllets des de dilluns.

—Ja ho sé.

—Doncs m'entén: no la puc portar. He d'avisar per ràdio i fer-la baixar a Ermua.

—Ho pots fer —diu la dona, i s'asseu—. Jo també sabria fer la meva feina si me la manessin.

Es diu Amelia Sanchís. Ho diu sense que li ho preguntin, i hi afegeix la resta igual d'ordenat, amb la resposta preparada de fa dies: mestra jubilada, quaranta-un anys a l'escola de Ribadeña, dues promocions senceres de la comarca van aprendre a dividir amb ella.

—Jo vaig ser alumna seva —diu l'Olalla, i se'n penedeix de seguida, perquè això ho complica tot.

—Berruezo —diu l'Amelia—. Ho sé.

L'Olalla va fins a la cabina. En Fermín té una mà al comandament i la vista clavada al punt on els fars deixen de servir.

—Has parat a Vallonga.

—He parat a Vallonga.

—Vallonga fa catorze anys que està tancat.

—Quinze —diu en Fermín—. I queden dotze nits. Li ho expliques tu, a Mardones, o li ho explico jo?

Serafín Mardones és el cap de servei, l'home que signa els quadres i les sancions des d'una oficina a cent quaranta quilòmetres d'allà. Cap dels dos no el truca.

L'Olalla torna al vagó. L'Amelia té la bossa oberta sobre els genolls i l'espera amb les mans quietes.

—Li he de demanar el nom complet i un document —diu l'Olalla—. I tot i així l'he de fer baixar.

—Et donaré una altra cosa.

Treu un sobre de paper, dels que es tancaven humitejant la solapa, i del sobre en treu un bitllet. No és un bitllet d'ara, de paper tèrmic i codi de barres. És de cartolina fina, amb el nom de la línia imprès en tinta gastada i els requadres de les estacions posats en columna.

L'Olalla l'agafa. El primer que mira, per costum d'onze anys, és la cantonada de dalt a la dreta, on va la data.

—Això és de fa vint-i-vuit anys —diu.

—Catorze de novembre del 1998 —diu l'Amelia—. Ribadeña a Puente Alcor. Anada.

—Està sense picar.

—Està sense picar —repeteix l'Amelia, i s'acomoda al seient amb la calma de qui comença un viatge llarg—. Fa vint-i-vuit anys que espero que algú me'l piqui.